 |
| Una altra cosa no, però almenys va sortir dibuixat al Vanity Fair. |
A vegades, les coses no surten com a un li agradaria. És el cas d'en Charles: ell volia ser militar, però va suspendre els exàmens d'accés. Havia nascut l'any 1832 a Norfolk, a l'est d'Anglaterra, i per sort seva ho va fer en una família amb mitjans més efectius que anar a revisió d'examen: 450 lliures van servir no només perquè accedís a la carrera militar, sinó perquè ho fes començant com a capità d'infanteria. Us ho comento pels qui creieu en els mèrits i tal, però en realitat en Charles va passar a la història per un motiu ben diferent al de ser militar. Ja us he dit que, a vegades, les coses no surten com a un li agradaria, i si per alguna cosa va ser important que en Charles formés part de l'exèrcit britànic és perquè el van destinar a Irlanda del Nord.
En Charles, un cop dins l'exèrcit, havia vist que tenia poc a veure amb la vida que esperava: era massa dur! El posava malalt, però literalment. I sabeu què és el millor del capitalisme anglès del segle XIX? Que no només podies comprar el lloc de capità d'infanteria, sinó que també te'l podries vendre després. Deslligat de la carrera militar, doncs, en Charles es va quedar a Irlanda: i és que allà és on havia conegut la seva dona. A més, suposo jo que, entre els diners que ja es portava de casa i els de vendre's el lloc, el paio en tenia prou d'administrar les terres irlandeses que posseïa. Vaja, que devia ser una vida més d'acord amb les seves preferències: diners i poca feina, com un Dembelé vuitcentista.
 |
| A Irlanda el paio tenia una casa d'aquelles que surten al Divinity, allò que si hi viu algú d'esquerres passa a dir-se CASOPLÓN. |
Però, com als futbolistes més troneres, arriba un moment que t'acaba venint a buscar el club a veure què és això de no anar a entrenar. En el cas d'en Charles, el destí li va arribar en forma de males collites: els pagesos que treballaven a les seves terres no podien pagar-li les rendes. Li van demanar que els abaixés el deute a una quarta part, però ell només va accedir a descomptar-los el deu per cent, extrem que va portar a una negativa total a pagar-li ni un cèntim. Els pagesos, una mica com si fossin l'Ada Colau quan no era alcaldessa, es van mobilitzar: de res va servir que ell els amenacés amb desnonar-los. Ni es movien, ni treballaven. Una mica com si fossin l'Ada Colau quan ja era alcaldessa si li preguntes als qui no són del seu partit (o als qui voldrien dirigir el seu partit). Però és que era un tema molt hardcore, eh? Tots contra en Charles: ni les botigues del poble volien vendre-li res, ni les bugaderes rentar-li la roba... Tothom passava d'ell. En Charles se sentia tan agreujat que va decidir fer també una cosa molt hardcore, o almenys és el que pensaria qualsevol tribunero empipat: va enviar una carta al diari. Sí sí, ja ho sé, molt fort, però us juro que en aquells temps no en tenien prou amb llacets grocs, anaven a fons.
El diari, en rebre la carta, certament va trobar que el tema tenia interès: tot un poble en contra d'un terratinent. Però no es van posar exactament de la banda del poderós, sinó que van aconseguir que amb el ressó del cas tothom bategés aquella acció amb el cognom d'en Charles. Una acció que encara fem avui dia amb aquest mateix nom. I és que en Charles es deia Boycott, d'aquí, els BOICOTS.
En Charles va acabar havent de tornar a Anglaterra, on es jubilaria als 65 anys, l'any 1897. Però jubilar-se completament del món dels vius, perquè, a vegades, les coses no surten com a un li agradaria.
