Ω.- I fins aquí!

 Aquesta és la darrera entrada del blog, moltes gràcies als qui hagueu dedicat qualsevol part del vostre temps a llegir les històries que hi he anat recollint. Els epònims aquí compilats són una selecció ben subjectiva dels que m'han semblat més interessants. Com és lògic, n'hi ha molt més, però no tots tenen, segons el meu parer, històries igual d'atractives. L'Alzheimer i el Parkinson són malalties que malauradament tots coneixem i que també són epònims, però hi ha poc més a explicar més enllà que duen el nom dels qui les van identificar, els doctors Aloysius Alzheimer i James Parkinson. També passa amb d'altres potser menys evidents, com el daltonisme i la salmonel·losi, descobriments dels doctors John Dalton i Daniel Elmer Salmon. 

O és que potser us pensàveu que el daltonisme
venia d'aquests famosos germans amb camises vermelles?

També m'he centrat en epònims que produissin paraules que tots utilitzem, de manera que els d'altres idiomes els he hagut de descartar encara que tinguessin bones històries. És el cas de poubelle, la paraula que fan servir els francesos per referir-se a les papereres. En realitat és un mot popularitzat al segle XIX quan el prefecte de la regió del Sena, Eugène Poubelle, va instaurar per primer cop l'ús obligatori dels cubells d'escombraries a la ciutat de París, d'aquí que els parisencs els bategessin sorneguerament com a "poubelles". En anglès, per la seva banda, als ossets de peluix els diuen "Teddy bear". El nom prové ni més ni menys d'un president dels Estats Units, Theodore Roosevelt, conegut com a Teddy molt a desgrat seu. L'any 1902, durant una cacera organitzada pel governador de l'estat de Mississippi, gairebé tots els participants tenien ja una peça menys Roosevelt, de manera que els acompanyants del president van capturar un os negre perquè ell el pogués matar. Roosevelt, però, els va recriminar la manca d'esportivitat de l'acció i es va negar a disparar-lo (tot i que els va manar que el matessin igualment perquè l'animal deixés de patir, mare meva com el devien haver lligat, pobre). L'anècdota va trascendir a la premsa i molts dibuixants van caricaturitzar l'escena, amb il·lustracions que cada vegada feien l'os més petit i adorable. És aquella imatge la que Morris Michton va utilitzar per dissenyar el típic osset de peluix que tots coneixem, tot un èxit comercial. Roosevelt va donar el seu vistiplau perquè es vengués com a "Teddy's bear", perdent el genitiu amb el temps.

Costa pensar que abans del 1902
no hi havia ossets de peluix!

Però cap de les històries que us he explicat fins ara és la que em va fer agafar afició per aquest tema dels epònims. Aquesta és l'última que us explicaré i és la següent. Tot va començar quan, llegint un article en anglès, em vaig trobar amb un verb que no em sonava haver vist mai: bowdlerize. Vindria a significar eufemitzar, per entendre'ns: si m'exclamo dient "cordons" tots sabeu que en cap cas estic expressant la meva admiració cap a un sistema concret per refermar el calçat, sinó que més aviat estic evitant utilitzar una altra paraula molt més forta. Doncs bé, "bowdlerize" ve del metge anglès Thomas Bowdler, nascut l'any 1754. L'home recordava amb afecte quan, de petit, son pare li llegia les obres de Shakespeare, així que quan es va retirar de la pràctica de la medicina, un bon dia va decidir dedicar temps a recuperar-les i llegir-les per ell mateix. Però el que es va trobar el va deixar garratibat: assassinats, suïcidis, prostitutes... Res a veure amb el Shakespeare que li explicava el pare! Així que va descobrir que quan era petit el seu pare se saltava els trossos més truculents. Aquesta revelació la va combinar amb un esperit emprenedor que faria les delícies de la Cecot: va agafar i va reescriure les obres de Shakespeare fent-ne una versió per a tots els públics. Aquesta edició ho va petar especialment entre el públic més religiós i es va convertir en un gran èxit editorial. Tant, que Thomas Bowdler, metge de professió, ha passat a la història per fer una versió recatada de Shakespeare que ha donat lloc a una nova paraula de la llengua anglesa, bowdlerize, que podríem dir, per exemple, que és el que feia Disney a l'adaptar els contes dels germans Grimm.

I fins aquí! Aquest és el final del blog, tot i que internet és com és i aquí romandrà per a tot aquell qui el trobi. Tant de bo alguna editorial ho trobés suficientment interessant com per publicar-ho en format físic, però de moment no soc Thomas Bowdler. 

Gràcies de nou i fins sempre!