02.- Bernhardt

Els actors i les actrius poden arribar a ser celebritats de les que aixequen més passions, configurant un star system la capital mundial del qual es troba a Hollywood. Però molt abans que Hollywood tingués res a veure amb el cinema, molt abans fins i tot que el cinema tingués res a veure amb res perquè els germans Lumière encara eren dos galifardeus fills del de la botiga de fotografia... Els actors i les actrius ja eren grans celebritats. Com pot ser? Bé, doncs perquè potser el cinema encara estava per inventar, però feia anys i panys que existia el teatre. Sí, el teatre. Aquelles representacions que es programen durant els onze mesos sense pastorets, o que de tant en tant ens fa molta gràcia anar a veure a Barcelona perquè hi surt algú que ens sona de TV3. Que bé que treballa!

Doncs bé, a la Bernhardt li agradava tant el teatre que de ben petitona s'hi va posar: el 1858 tot just tenia 14 anys i ja va començar a estudiar interpretació al Conservatori de París, després de petar-ho bastant en les obres que representava de petita a l'escola. Més enllà d'intuir que no era ni arbre ni ovelleta, desconeixem quins papers feia, però sí sabem que va sortir del conservatori amb el segon premi de comèdia i tragèdia. Que dius, qui devia guanyar el primer? Doncs algú amb molt bones connexions, perquè qui va triomfar va ser la Bernhardt: potser no d'entrada, però es va acabar fent un nom a dos teatres parisencs de tant renom com són l'Odeon i la Comèdia Francesa (que no, no és Umtiti queixant-se a l'àrbitre, de veritat que és un teatre important que tenen allà). 

A la dèc

La Bernhardt sentint-ho molt
fort en una imatge promocional.

ada dels 70, públic i crítica van acabar rendint-se al seu talent interpretatiu, en especial a la seva veu d'or. També va triomfar a Londres, però de la mateixa manera que demostrava unes grans dots escèniques, la Bernhardt també tenia una personalitat com a mínim peculiar. En un parell d'ocasions va decidir que plegava just quan acabava d'estrenar una obra, uns rampells que van acabar amb els tribunals obligant-la a indemnitzar la companyia. De manera que, aprofitant el renom aconseguint, la Sarah va fer això que ens obliguen a fer ara la gent d'ESADE que hi entén tant: emprendre la seva pròpia aventura empresarial amb els seus propis mitjans. I li va sortir bé, tu. Almenys durant els tres anys que va trigar a arruïnar-se: feia gires pels Estats Units, on la seva fama va continuar creixent.

I entre tanta gira internacional, la Bernhardt va acabar actuant a Barcelona també. Una visita que va ser un gran esdeveniment per a la ciutat comtal: era tal trending topic que un pastisser va decidir homenatjar-la dedicant-li un pastís. Era un pa de pessic recobert d'una crema dolça de mantega que, al seu torn, quedava totalment d'ametlles en làmina. I així com l'actriu era la Sarah Bernhardt, aquest pastís es va batejar exactament igual, per això mateix, avui en dia encara en diem que és una SARA.

A mi no m'agraden les ametlles, però la 
mantega aquesta ensucrada no es valora prou.

Tot i això, aquesta història té bona part de llegenda. No sabem a quina visita de la Sarah Bernhardt es refereix, ni per a interpretar quina obra, ni de quina pastisseria es tracta. Ni tan sols si l'actriu tenia tanta afició pels dolços com per homenatjar-la així. Tot i que ens podria fer creure que sí el fet que a Dinamarca expliquin exactament la mateixa història amb unes postres ben diferents: allà anomenen Sarah Bernhardt a unes dolços de merenga amb ametlles recoberts de xocolata. Als països nòrdics els consumeixen especialment per les festes de Nadal.

Els devien posar "Sara" perquè "acaba
de passar un ramat de cabres" no venia tant.

Sigui totalment llegenda o tingui una part de veritat, el que està clar és que Sara és un epònim! I que es refereixi a una divíssima actriu francesa del segle XIX, té la seva gràcia. Si més no, per la seva afició a fotografiar-se dormint en un taüt, que d'això sí que en tenim proves fefaents...

Això sí que és que la migdiada se te n'ha anat de les mans...

01.- Ignacio

La de cambrer és una feina bastant sacrificada: no és només recordar comandes i fer equilibris amb la safata, no. Sobretot, has de posar sempre bona cara a clients que creuen compatible tenir-te allà per servir-los amb tractar-te sense cap mena d'educació. Per això mateix, i per molt que es pugui arribar a estimar un ofici, l'hora de plegar sempre és un bon moment. I el pitjor enemic dels cambrers és aquell qui, com un gol de Sergio Ramos, arriba al temps de descompte disposat a allunyar el que semblava la llum al final del túnel. 

És exactament el que li va passar l'any 1943 a l'Ignacio, cambrer del Club Victoria (no el trobareu a Trip Advisor, a veure quan us penseu que duren els restaurants avui dia). Això és a Piedras Negras, una població mexicana molt propera a la frontera amb els Estats Units. Quan ell ja devia tenir el cap en el que sigui que feia la gent a casa quan no hi havia Netflix, se li va presentar a l'establiment un grup de senyores ianquis amb cara de passar més fam que un vegà a l'Asador Donostiarra. Segur que a l'Ignacio el cos li demanava enviar-les al Telepizza més proper, però resulta que el Telepizza encara no existia i, a més, ell sabia perfectament que eren dones de militars. I com que era un cambrer assenyat, va preferir estalviar-se els tancs entrant per la Diagonal de Piedras Negras i va entrar a la cuina a veure què coi els podia preparar. Ell ja ho havia anat apagant tot, però el forn encara tirava, així que va agafar uns totopos de blat de moro que hi havia per allà, els va posar formatge per sobre, quatre jalapeños que havien sobrat d'algun plat... I, apa, cap al forn a gratinar, a veure com surt l'experiment.

Encara que sigui ben claret, aquest és el Santuari de
Nuestra Señora de Guadalupe de Piedras Negras.

Les senyores ho van flipar tant amb l'invent que li van dir que ho havia d'incloure a la carta tant sí com no. I, fos perquè la idea era realment reeixida, fos perquè els marits d'aquelles senyores eren realment importants, o una mica per tot, així va ser: el Club Victoria va afegir-ho a la carta. I amb quin nom? Doncs amb el de plat especial de l'Ignacio. O, tenint en compte que en anglès quedava millor i que a l'Ignacio no li deien Ignacio, "Nacho's special". Una altra versió de la història, potser menys èpica, és que les dones, igualment encantades, van demanar-li al cambrer com es deia aquell plat, però que ell va entendre que li preguntaven com es deia ell. D'aquí que la resposta fos "Nacho". 

Sigui com sigui, ho va petar. I, si avui arreu del món mengem nachos, és tot per la pensada d'aquest cambrer, l'Ignacio Anaya García (1894-1975). Tot i que ha estat prou oblidat com perquè la seva tomba al cementiri municipal estigui sense identificar, recentment Piedras Negras ha volgut recuperar-ne la memòria fins al punt d'encarregar una estàtua en el seu honor. Una mica com nosaltres tenim la del Manolo Escobar a Badalona. En el cas del municipi mexicà, però, en comptes de cantar amb una estranya alegria per la sostracció inesperada d'un vehicle amb tracció animal, el Nacho presentarà orgullós una safata del plat batejat amb el seu nom, els NACHOS.

També us diré que, si bé arreu hi ha publicada la notícia del projecte de posar l'estàtua,
enlloc he vist que l'hagin posada, així que no puc afirmar que hi sigui.

00.- Els epònims

Per consell dels meus advocats, aquí vinc a justificar una mica totes les entrades que espero anar publicant. Que, a veure, no tinc advocats, però era massa temptador començar així.

Un epònim és un tipus de paraula. Per què a una cosa tan simple li posem aquest nom més aviat estrany? Perquè ens referim a aquell tipus de paraula que prové d'un nom propi, sigui d'una persona real o d'un personatge fictici. El nostre vocabulari quotidià és ple de paraules així, d'epònims. Agafem per exemple un objecte tan del dia com un cartró de llet. D'acord que, avui en dia, entre treure-hi la lactosa i fer experiments amb soja i d'altres vegetals, per decidir quina llet triem sembla que faci falta un màster, però als de la Juan Carlos I surten prou bé. En qualsevol cas, segur que en algun moment o altre, en l'endormiscament propi de l'esmorzar, heu llegit en algun cartró de llet que aquesta era "pasteuritzada". La pasteurització és un sistema d'esterilització que va inventar el doctor Louis Pasteur. Això no és cap gran secret, de fet, ni tan sols una mostra de narcisisme per part del químic francès: el procés es va batejar com a "pasteurització" posteriorment a ell, com a homenatge.

Els diacrítics potser no, però al IEC això sí que ho tenen claríssim.

El doctor Pasteur canviant
d'idea respecte què soparà.

Pocs llegats més grans es poden deixar que convertir-se en part del vocabulari. O sigui, a veure, que jo de petit vaig guixar el meu nom en un panot de ciment fresc al pati de l'escola i encara és allà per qui grati una mica la sorra... Però el doctor Pasteur, no només ha salvat moltes vides amb els seus diferents descobriments científics, sinó que ha obtingut un triomf potser més subtil, però també  més permanent: que per donar nom a un concepte abans inexistent, utilitzem el seu nom. I potser sense saber qui va ser ell, ja que els anys passen, les persones vénen i se'n van i no som res, fill meu, no som res. Però allà està la paraula: pasteurització. I si mai algú en vol saber la història, allà trobarà el doctor Pasteur fent embogir els productors de vi francesos amb la proposta d'escalfar tan preuat producte. Tampoc descobrirem ara com són els francesos. Rotondes, moquetes, autocaravanes, vagues...

Però, com amb el cas de Louis Pasteur, al llarg de la història moltes altres persones han deixat el seu llegat en forma de paraules. Més abstractes que un monument, però, paradoxalment, potser més duradores. Alguns han donat nom al que va ser el producte de la feina de tota una vida, d'altres a conceptes amb els quals se'ls va relacionar per pura casualitat. N'hi ha que ho van saber en vida i n'hi ha a qui fins i tot els separen segles de la història del naixement de la paraula feta amb el seu nom. Hi ha epònims que els veiem venir d'una hora lluny, però n'hi ha d'altres que els tenim tan integrats al nostre lèxic que ens sorprendria saber que en realitat provenen del nom d'algú. Sigui com sigui, els epònims solen amagar històries boníssimes, amb freqüència bastant més rebuscades que la del doctor Pasteur. M'he dedicat a compilar-les i us les aniré publicant entrada rere entrada.

Ara bé, això no és pas la Viquipèdia. Vull que juguem. Per això mateix, al títol de l'entrada mai us diré a quin epònim ens referim. Haureu d'esperar al final de la història. Si sou impacients, n'hi ha prou amb un cop de ratolí per arribar al desenllaç, tampoc és que sigui descobrir el final de "Breaking bad" això. Ara, si teniu ganes de jugar, a mida que aneu avançant cada història, proveu d'endevinar a quina paraula va donar peu cada personatge.

Jo m'ho he passat bé fent-ho, ara espero que ho feu també vosaltres. Així que, com diria el doctor... Allons-y!