01.- Ignacio

La de cambrer és una feina bastant sacrificada: no és només recordar comandes i fer equilibris amb la safata, no. Sobretot, has de posar sempre bona cara a clients que creuen compatible tenir-te allà per servir-los amb tractar-te sense cap mena d'educació. Per això mateix, i per molt que es pugui arribar a estimar un ofici, l'hora de plegar sempre és un bon moment. I el pitjor enemic dels cambrers és aquell qui, com un gol de Sergio Ramos, arriba al temps de descompte disposat a allunyar el que semblava la llum al final del túnel. 

És exactament el que li va passar l'any 1943 a l'Ignacio, cambrer del Club Victoria (no el trobareu a Trip Advisor, a veure quan us penseu que duren els restaurants avui dia). Això és a Piedras Negras, una població mexicana molt propera a la frontera amb els Estats Units. Quan ell ja devia tenir el cap en el que sigui que feia la gent a casa quan no hi havia Netflix, se li va presentar a l'establiment un grup de senyores ianquis amb cara de passar més fam que un vegà a l'Asador Donostiarra. Segur que a l'Ignacio el cos li demanava enviar-les al Telepizza més proper, però resulta que el Telepizza encara no existia i, a més, ell sabia perfectament que eren dones de militars. I com que era un cambrer assenyat, va preferir estalviar-se els tancs entrant per la Diagonal de Piedras Negras i va entrar a la cuina a veure què coi els podia preparar. Ell ja ho havia anat apagant tot, però el forn encara tirava, així que va agafar uns totopos de blat de moro que hi havia per allà, els va posar formatge per sobre, quatre jalapeños que havien sobrat d'algun plat... I, apa, cap al forn a gratinar, a veure com surt l'experiment.

Encara que sigui ben claret, aquest és el Santuari de
Nuestra Señora de Guadalupe de Piedras Negras.

Les senyores ho van flipar tant amb l'invent que li van dir que ho havia d'incloure a la carta tant sí com no. I, fos perquè la idea era realment reeixida, fos perquè els marits d'aquelles senyores eren realment importants, o una mica per tot, així va ser: el Club Victoria va afegir-ho a la carta. I amb quin nom? Doncs amb el de plat especial de l'Ignacio. O, tenint en compte que en anglès quedava millor i que a l'Ignacio no li deien Ignacio, "Nacho's special". Una altra versió de la història, potser menys èpica, és que les dones, igualment encantades, van demanar-li al cambrer com es deia aquell plat, però que ell va entendre que li preguntaven com es deia ell. D'aquí que la resposta fos "Nacho". 

Sigui com sigui, ho va petar. I, si avui arreu del món mengem nachos, és tot per la pensada d'aquest cambrer, l'Ignacio Anaya García (1894-1975). Tot i que ha estat prou oblidat com perquè la seva tomba al cementiri municipal estigui sense identificar, recentment Piedras Negras ha volgut recuperar-ne la memòria fins al punt d'encarregar una estàtua en el seu honor. Una mica com nosaltres tenim la del Manolo Escobar a Badalona. En el cas del municipi mexicà, però, en comptes de cantar amb una estranya alegria per la sostracció inesperada d'un vehicle amb tracció animal, el Nacho presentarà orgullós una safata del plat batejat amb el seu nom, els NACHOS.

També us diré que, si bé arreu hi ha publicada la notícia del projecte de posar l'estàtua,
enlloc he vist que l'hagin posada, així que no puc afirmar que hi sigui.