03.- Leonhart

Només passava fred dels genolls en amunt.

El doctor Leonhart era un metge alemany del segle XIII que exercia a Baviera. Devia tenir una bona xarxa de contactes al LinkedIn de l'època perquè va arribar a ser el metge personal del marquès de Brandenburg-Alsbarch, Jordi de la Casa Hohenzollern, que sona a mig camí de cosa de “Joc de trons” i entrepà del König, però es veu que és un títol nobiliari que tenien a Alemanya. Amb això no vull dir que el paio fos un endollat: bé ho devia fer, perquè, no només no se li va morir el marquès, sinó que el duc de Wüttemberg el va cridar a reformar la Universitat de Tubingen. I això és bo perquè no es referia a reformar en el sentit de fer regates i encofrats, no no, sinó que el duc aquest es referia al sistema d'ensenyament i, si t'ho demanen, home, doncs una mica de prestigi deus tenir.

La part curricular de la reforma, doncs, què voleu que us digui, tampoc m'importa massa perquè això amb el següent canvi de govern acostuma a passar a millor vida. A mi el que m'interessa és que el doctor Leonhart va aprofitar la seva estada a la universitat per fer-hi un jardí botànic d'herbes medicinals, i no del tipus d'herbes medicinals que faria un universitari d'avui dia, no. D'herbes que es feien servir per produir medicaments i que ell va classificar en un compendi que va arribar a recollir fins a cinc-centes plantes. Fet això, el doctor Leonhart es va jubilar puntualment als seixanta-cinc anys, no per un tema de pulcritud alemanya sinó per una altra coseta que és que, bàsicament, es va morir.

Aquí acaba la vida de Leonhart Fuchs, però no l'entrada d'avui. Cent trenta anys després, el científic francès Charles Plumier estava d’expedició al Carib, que llavors no era un eufemisme de turisme sexual, quan va descobrir a Haití un gènere sencer de flors. A l’hora de batejar-les, va decidir posar-los el nom de Leonhart Fuchs, en honor a la seva contribució a la botànica (pel compendi aquest que us deia fa un moment). 

Aquí teniu la floreta en qüestió.

D’aquestes plantes en concret, se n’extreu una substància d’un particular color d’aquests que només acostumen a distingir les noies: es veu que és entre magenta i rosa, el pantone 226. Als no dissenyadors ens sol sonar més pel nom de FÚCSIA. 

Jo tampoc és que tingui molt clara la diferència entre rosa i
fúcsia, però si el Pantoni diu que això és fúcsia és que ho és.

I així és com tot un senyor metge alemany avui dia és recordat pel nom d’un color que, m’hi jugaria un retuit, mai hauria vestit. La vida, tu. Quines coses.