06.- Maria Ann

Aquesta àvia que veieu aquí a l'esquerra no és la titella d'un ventríloc, és ben de veritat. La pobra dona amb cara de circumstàncies va néixer l'any 1799 al sud d'Anglaterra i la van batejar com a Maria Ann. Als dinou anys es va casar amb un agricultor de la zona i durant dinou anys més van viure plegats. Fins i tot al "Com si fos ahir"  de TV3 descartarien aquesta història per avorrida, imagineu-vos la magnitud de la tragèdia. Potser per això, la parella va decidir apuntar-se a un programa del govern Austràlia per captar colons. Així que, vinga, vaixell i cap a l'altra punta de món. Concretament, van anar a petar a una zona tan poc habitada que es coneixia com "la regió fosca". I allà van viure tots dos la resta de les seves vides, cultivant fruita que després es venia pels mercats de Sydney.

Aquí el productor de "Com si fos ahir" potser aixecaria una mica una cella, però és probable que tu et preguntis perquè perdem el temps amb una trama fluixa. Tranquil·litat, això és com un gol de Sergio Ramos, al final arriba: resulta que la Maria Ann, a banda de cultivar fruita, també va cultivar-se una fama important fent pastissos. I el moment espectacular arriba quan l'any 1868 un venedor del mercat li regala a la Maria Ann una caixa de pomes perquè les aprofiti pels seus pastissos: eren unes pomes silvestres franceses cultivades a l'illa de Tasmània. Ella s'endú les pomes a casa, fa els pastissos i, com sempre, la part que li sobra la llença per fer compostatge, que una altra cosa no, però això de la vida sostenible ja es feia abans d'existir Iniciativa - Els Verds (un partit que votaven els qui es deixen el sou al Veritas).

Doncs de la pila de l'orgànica va començar a créixer un pomer. A la Maria Ann li va fer gràcia i el va cuidar, adonant-se amb el temps que les pomes que feia, ves a saber quina mutació havien patit allà entre la brossa, però eren diferents, amb un punt més àcid que les originals. La Maria Ann va morir dos anys després, però el cultiu d'aquella peculiar poma es va popularitzar a la zona. Com un autèntic fenomen viral, es va continuar escampant i en acabar la Primera Guerra Mundial ja arribaven a tot el món. I és per honorar la Maria Ann, de cognom Smith, que aquestes pomes es coneixen amb el nom de pomes de la iaia Smith. En anglès, les GRANNY SMITH.

05.- Joseph de Mönchengladbach

Mönchengladbach és una ciutat alemanya industrial, complicada de pronunciar i amb un equip de futbol que es diu Borussia. Ja ho sé, són  tres característiques que difícilment la distingeixen de la resta de ciutats alemanyes. Però si m'interessa que us hi fixeu és per un nen malaltís que hi va néixer l'any 1883, en Joseph. El paio patia raquitisme, asma, febre reumàtica... Estava molt fumut, era el Fèlix Millet del parvulari. Com que son pare era un home fornit, treballador de la indústria metal·lúrgica i aficionat a la gimnàstica, el va instar a fer exercici: no només gimnàstica, també culturisme, boxa i arts marcials. Almenys que els dies que vagi a escola no es puguin ficar amb ell, devia pensar.

El que passa és que a en Joseph això de dir Mönchengladbach tampoc el devia acabar de convèncer, sobretot quan tens menjar a la boca. De manera que, als vint-i-nou anys, va marxar a viure a Anglaterra. Allà hi va tenir feines tan divertides com lluitador de boxa, forçut al circ i entrenador de defensa personal de la policia. Però a l'esclatar la Primera Guerra Mundial, els anglesos van decidir tancar en un castell de la illa de Man tot de ciutadans alemanys i, esclar, ell ho era. Un típic cas de "qué pone en tu dni", vaja. El cas és que, per passar l'estona, en Joseph es va dedicar a ensenyar defensa personal a la resta de reclusos. Allà tancats molt d'equipament no tenien, així que en Joseph va començar a desenvolupar un sistema que inicialment va anomenar “contrologia”. 

Anys després de la guerra, va decidir anar a Estats Units, que llavors la gent hi anava en vaixell i trigaves bastant, però mira, durant la travessia va conèixer la Clara, la seva dona. A falta de Tinder, buenas son barcas. Un cop a Nova York, van muntar plegats una mena de gimnàs on ensenyava això de la contrologia. Curiosament, el seu principal client eren ballarines, molt famoses durant els anys vint i trenta. Gràcies això, aquest mètode que en Joseph havia anat millorant va tenir un impuls mediàtic important, però sense que fes fortuna el terme de "contrologia", que sona més aviat a campanya publicitària de preservatius. El seu sistema d'exercicis es va fer popular pel seu cognom i és molt probable que un segle després encara us soni perquè en Joseph, aquell nen malaltís de Mönchengladbach, de cognom es deia PILATES.