18.- Mikhaïl

Si busqueu en Mikhaïl a Google, el cercador us l'identificarà com a "dissenyador". Però, almenys per a mi, la seva imatge em resulta molt diferent del que em ve al cap per "dissenyador", més enllà de les nit boges que pogués tenir Karl Lagerfeld. Per entendre-ho, haurem d'anar al principi de la història d'en Mikhaïl.

En Mikhaïl va néixer l'any 1919 a Kurià, una petita vila del centre-sud de Rússia, prop del Kazakhstan. Amb 10 anys, en comptes de llegir "El zoo d'en Pitus", en Mikhaïl s'entretenia reparant el tractor de casa. El nano hi tenia habilitat, però el que podria haver estat el principi d'alguna cosa va quedar momentàniament estroncat per un fet traumàtic. El govern soviètic va premiar amb unes vacances pagades la família sencera del Mikhaïl. Concretament, per haver-se oposat a les expropiacions de terres, els van premiar amb una llarga estada a un camp de treballs forçats. I per treballs forçats no em refereixo a les cançons de la Chenoa, sinó a picar pedra i tal. En Mikhaïl, però, va aconseguir escapar-se del camp i va fugir al Kazakhstan, on va trobar feina als tallers que construïen els trens transsiberians, que es diferencien dels de la Renfe en què tenen una cançó dels Amics de les Arts i que a l'estiu tenen l'aire condicionat més baix.

D'aquesta manera, en Mikhaïl va iniciar la carrera de mecànic que ja havia apuntat de petit amb el tractor de casa. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, en Mikhaïl s'ocupava dels tancs amb tanta perícia que el van ascendir a sergent. Però, de nou, una interrupció: en aquest cas, una ferida a l'espatlla el va obligar a passar mesos a l'hospital Durant aquesta estada, en Mikhaïl anava preguntant als soldats que ingressaven "Què, les armes?", perquè tenia una idea. Tan bon punt va rebre l'alta, se'n va anar al taller a provar de dur a la pràctica el que li havia rondat pel cap durant tantes estones estirat al llit: fabricar una nova arma que resolgués totes les pegues que expressaven els soldats. I, sabeu aquella gent que potser té massa passió per les seves coses? Doncs en Mikhaïl devia ser un d'aquests perquè, quan va tenir l'arma enllestida i se'n va anar al quarter més proper per presentar-los el prototip, no sé què els devia dir, però es van pensar que els estava atacant i el van tancar a la presó. Per sort, tal com ens ha ensenyat Pixar, el poder de l'amistat pot amb tot i el va alliberar, tot i que també us diré que ajuda bastant més el fet que el seu amic fos un peix gros del Partit Comunista i no un peix blau sense memòria a curt termini. En un segon intent més calmat, en Mikhaïl va aconseguir fer el seu pitching. Va ser rebutjat com si hagués presentat un proposta editorial. 

Però ara ve el gir i la moral de la història: que algú us digui que no, no ha de trencar els vostres somnis (excepte si parlem de sexe, que llavors estaríem parlant d'agressió, mínim): l'arma ideada per en Mikhaïl tenia un avantatge respecte qualsevol altra, era molt econòmica. I quan l'evolució de la guerra es va complicar i la Unió Soviètica va necessitar ajustar el pressupost d'armament, aquell prototip descartat va passar a la pila dels projectes de màxima prioritat. 

Fixeu-vos si va tenir èxit el disseny, ara sí, d'en Mikhaïl, que es va popularitzar arreu del món. I com que duu el seu nom, si mai sou de vacances per l'Afganistan i un mujahidí us cus a trets, ara ja sabreu a quina història de superació haureu de donar les gràcies: la del nostre camarada Mikhaïl KALÀIXNIKOV.