17.- Adolphe

La vida del nostre protagonista d'avui va ser un despropòsit des de bon principi. Tot i que pel títol haureu endevinat que es deia Adolphe, els seus pares en realitat el van batejar com a Antoine-Joseph. Això sí, a casa de sempre li van dir Adolphe. Per què? Doncs jo què sé, humor de principis del segle XIX. En canvi, sí que em consta que havia de fer història sí o sí, perquè mireu que li'n van arribar a passar coses de petit, que abans de la majoria d'edat ja no el voldria cap mútua:

- Va caure d'una alçada de tres pisos, picant de cap contra una pedra, que no es podia ni aixecar, el nano.

- Es va empassar una agulla. 

- Es va intoxicar de tot de coses envernissades que hi havia a la seva habitació. 

- Això la primera vegada, perquè la segona vegada que es va intoxicar va ser directament de beure aigua enverinada.

- Es va cremar en una explosió.

- I alguna cosa en devia aprendre, perquè la segona vegada que es va cremar no va ser en una explosió, sinó que va caure sobre la paella que hi havia al foc. No, la paella a sobre d'ell no, ell a sobre la paella. Jo què sé, ja esteu veient que alguna cosa no feia contacte aquí...

- Potser per evitar més cremades, va caure al riu. Gairebé s'hi ofega.

- I, finalment, encara li van encertar el cap d'un cop de pedra.

Amb tot aquest historial, potser sí que a casa li deien Adolphe, però al veïnat el coneixien com "el fantasma", no perquè presumís de res, sinó perquè ningú es podia creure que encara fos viu, una mica com ens passa amb l'Antonio Gala.

Amb tants incidents, ja podria haver quedat
una mica menys guapo el malparit, no?

El cas és que, lluny d'espantar l'Adolphe, cap d'aquestes circumstàncies el va seduir a canviar d'aires i es va quedar al seu poble natal, potser per evitar temptar encara més la sort, potser perquè el nom era divertidíssim: Dinant, a Bèlgica. Jo no sé que hi fa el Puigdemont a Waterloo podent ser a Dinant. 

- Ei, Puigdemont, on ets?

- Dinant, a Bèlgica?

- No, però a on?

- Dinant!

- Bé, ja et truco quan estiguis.

- No...

Perdoneu. El cas és que el negoci dels pares de l'Alphonse era una botiga d'instruments musicals i ell es va quedar a continuar l'ofici familiar. Però, potser per distingir-se, que ja sabeu com són els jóvens, va començar a inventar instruments nous. I lluny de travessar-se amb una baqueta o tallar-se amb una corda de guitarra, els seus invents van triomfar tant com perquè, ara sí, acabés anant a parar a París, on va obrir botiga pròpia. De tots els instruments que va inventar, va decidir posar-li el seu nom al que més ho va petar: el saxofon, perquè ell es deia Adolphe SAX. Així que, ja ho sabeu, cada vegada que us feu algú gràcies a la melodia calentona d'un saxofon, agraïu-ho a aquell nen que no s'acabava de morir mai. Tot i que la malastrugança tampoc el va abandonar mai, perquè al final va morir arruïnat i acusat de robar patents als 79 anys.

Amb la infantesa que va tenir, crec que aquest vídeo és el millor homenatge que li podíem fer.