21.- Albert de Saxònia i Coburg-Gotha

 

L'epònim d'avui té una història tan boja que us poso el nom complet del seu protagonista. Com podeu comprovar, amb aquest nom ens hem de situar més a les pàgines de l'Hola que a les de Primera Catalana del Mundoportivo.

Aquesta fotografia podria provar que, abans, la reialesa sabia escriure.

Nascut a Alemanya el 1819, l’Albert era el segon fill d’Ernest III, duc de Saxònia-Coburg-Saalfeld i la seva primera esposa, Lluïsa de Saxònia-Gotha-Altenburg. Sort que no hi havia Twitter perquè quina embrancada escollir el nom d’usuari dient-te així. Però bastant abans que “Feliz Miércoles” a més d’una expressió mereixedora de tortura també fos un trending topic, quan l’Albert tenia just dos anyets, la seva àvia ja va proposar casar-lo amb una cosineta de la mateixa edat, una nena que es deia Victòria i es convertiria en la Reina d'Anglaterra. Malgrat l'acord, la família va preferir esperar que aprovessin P-3, així que el casament es va fer efectiu quan tenien vint anys. Com que la corona anglesa només té rei o reina i la seva parella només té el paper de consort, l'Albert es va quedar per sempre amb el títol de príncep. Però resulta que al príncep Albert no li molava el paper secundari i, com sol passar encara avui dia amb la majoria de primeres dames, va entretenir-se amb iniciatives relacionades amb l’art i la cultura, com organitzar l’Exposició Universal de Londres i sortir als programes de l'Anne Igartiburu, tot i que potser algun detall me l’he inventat. El que sí que és cert és que en aquella època els pantalons eren molt ajustats. Que potser com a dada ara mateix us sembli bastant supèrflua, però resulta que era un problema bastant important per la, diguem-ne, gran magnitud de l’anatomia del príncep Albert. Així que va emprendre una mesura dràstica: es va agafar el tema, se’n va foradar la punta, hi va passar una argolla, i se l’enganxava al cinturó per dintre dels pantalons perquè no li baixés pel camal. D’aquí que avui dia fer-se un piercing al capdamunt del penis es conegui com fer-se un PRÍNCEP ALBERT.

Crec que la foto es prou ambigua com perquè no la censurin, però a mi em fa mal igual.

Us ha agradat la història? Doncs és mentida. Se la va inventar als anys setanta en Jim Ward, el gran pioner del món dels piercings, per popularitzar això de foradar-se la fava, que ja et dic que si t’has d’inventar això perquè la gent s’ho faci, potser és que tan bona idea no era. Però malgrat sigui una enganyifa, el nom és el que es fa servir avui dia, encara que, per sort o per desgràcia, el seu reial referent mai ho sabrà.

Aquest senyor és el culpable de l'epònim més gratuït de tot el blog (fotografia de Manfred Kohrs - CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=81621429).

20.- Leo

Avui us parlaré d'un Leo sense que això tingui a veure amb voler marxar d'un lloc i quedar-se'n amb les ganes. Perquè el Leo a qui em refereixo jo va néixer a Bèlgica el 22 de desembre de 1863, la qual cosa en realitat més que Leo el fa Capricorn, però tampoc és el que ens interessa. El que heu de saber és que era fill d'un sabater, que el volia fer continuar l'ofici, i una criada, que li volia un futur millor i el feia anar a l'escola de nit. Doncs resulta que el nano va treure tan bones notes que va aconseguir una beca per anar a la universitat, d'on amb 20 anys va sortir amb un doctorat maxima cum laude en Química. Com veieu, tot un cervellet sortit d'una família molt humil, el que es coneix com fer un Anele Atnafni. O sigui, com l'Infanta Elena però a l'inrevés.

Tot i que també es digués Leo, aquest era espavilat i de ment desperta.

La vida d'en Leo va continuar millorant, perquè es va convertir en professor d'universitat, que no sol ser motiu de millorar la vida excepte si et fas la filla d'un company teu professor, que va ser exactament el seu cas. No sé si va comptar com a viatge de noces, com a corrupció, o totes dues coses, però el cas és que la parella va aprofitar una beca per anar a visitar universitats dels Estats Units. Gràcies a això, el va contractar un professor de la Universitat de Columbia, que allà són molt de contractar gent independentment de com vagi vestida, mireu sinó el Xavier Sala-i-Martín, que treballa allà. Però en aquest cas el va fitxar per una empresa de fotografia, perquè el Leo havia inventat un paper de revelat que donava bastant bon resultat. Però no us avanceu, perquè en Leo no es deia Kodak (de fet, el senyor Kodak no existeix, és una paraula inventada i el qui va fundar l'empresa es deia Eastman). En Leo en realitat es va fer famós per un altre invent que va fer amb la bonica idea de ser ric del cagar (spoiler: li va sortir molt bé). Investigant amb resines, una cosa que feia al laboratori que tenia a casa i que no deixava de ser també el seu hobby, va descobrir nous materials. Un d'ells era el novolak, el qual substituiria una material anterior que es deia shellac i es feia amb caques d'escarabat, un motiu més per apuntar a la llista de coses que fan que valgui la pena viure al segle XXI, com els donettes nevados i la Scarlett Johansson. Ara, la millor troballa d'en Leo, la que el va fer multimilionari, va ser el primer plàstic 100% sintètic, un que tenia com a principal qualitat la resistència a la calor. De seguida es va fer servir en ràdios, telèfons i tota mena d'artilugis. El seu nom: BAQUELITA, en honor a ell mateix, ja que en Leo es deia Baekeland. El paio va obrir l'edat d'or dels plàstics, però va acabar tan malament com aquest material que ara ens omple els oceans: barallant-se amb el seu fill per l'herència de les patents, menjant de llaunes i morint en un sanatori.

El telèfon és segurament l'objecte de baquelita que es va fer més
popular. Però no, no sé què fa posat aquí al mig del pas.

 

19.- El comte Ferdinand

Avui m'he hagut de posar desodorant i tot, perquè rebem la visita d'un personatge de família noble nascut a Alemanya l'any 1838. Es tracta del comte Ferdinand, el qual va estudiar a la politècnica de Stuttgart i va fer carrera militar amb bastant d'èxit: als vint anys ja era tinent! Sens dubte, era una persona precoç i plena d'habilitats, pensareu. Ja, pot ser, però recordeu que us he dit que era aristòcrata, així que hi ha certs assoliments que ja et venen d'entrada amb el teu starter pack nobiliari.

Ell es pensava que el barber li sortiria bé de preu, fins que va dir que sí volia producte al bigoti.

El cas és que el comte Ferdinand, amb els estudis que tenia, formava part d'unes forces prussianes d'enginyers. Potser d'entrada soni poc temible, però compteu que eren alemanys, així que ja us dic ara que feien més por que Louis van Gaal recitant els casos de corrupció del PP. Per caramboles de la vida, el comte Ferdinand va acabar d'observador a la Guerra Civil dels Estats Units. Per sort d'ell, li va tocar el bàndol guanyador i, com si fos un estudiant d'Erasmus a Amsterdam, ho va flipar molt amb els globus. En el seu cas, però, eren globus literals i aerostàtics. Això d'enfilar-se cel amunt li semblava extraordinari, al contrari del fet de no poder-ho controlar: és com si et diuen "fitxarem Neymar però entrenarà el Tata Martino".

Tant li va interessar el tema al comte Ferdinand (el dels globus, no el del Barça), que va retirar-se de l'exèrcit per dedicar tota la seva energia d'enginyer alemany a inventar un globus aerostàtic que sí poguessis conduir a voluntat. Els canvis que hi va haver de fer van provocar que la seva innovació prengués un nou nom i, com si en comtpes d'alemany fos argentí, li va posar el seu. Són aquests vehicles avui tan vintage que coneixem com a ZEPELINS, ja que ell era el comte Ferdinand von Zeppelin. Ell va morir l'any 1917, tot just per veure com feien servir el seu invent per bombardejar ciutats durant la Primera Guerra Mundial, però sent militar potser li deuria fer il·lusió i tot. Després va resultar que els zepelins eren altament inflamables i els avions molt més pràctics, de manera que avui en dia només serveixen per identificar universos alternatius en la ciència ficció i per fer publicitat a la SuperBowl. Ara, com a mínim ens deixa l'anècdota que la neta del comte va amenaçar de demandar el grup Led Zeppelin per utilitzar el nom de la família, tot i que en realitat la cosa va acabar com la República Catalana, que al final res.

El primer zepelí del comte Ferdinand, clar homenatge als supositoris.