20.- Leo

Avui us parlaré d'un Leo sense que això tingui a veure amb voler marxar d'un lloc i quedar-se'n amb les ganes. Perquè el Leo a qui em refereixo jo va néixer a Bèlgica el 22 de desembre de 1863, la qual cosa en realitat més que Leo el fa Capricorn, però tampoc és el que ens interessa. El que heu de saber és que era fill d'un sabater, que el volia fer continuar l'ofici, i una criada, que li volia un futur millor i el feia anar a l'escola de nit. Doncs resulta que el nano va treure tan bones notes que va aconseguir una beca per anar a la universitat, d'on amb 20 anys va sortir amb un doctorat maxima cum laude en Química. Com veieu, tot un cervellet sortit d'una família molt humil, el que es coneix com fer un Anele Atnafni. O sigui, com l'Infanta Elena però a l'inrevés.

Tot i que també es digués Leo, aquest era espavilat i de ment desperta.

La vida d'en Leo va continuar millorant, perquè es va convertir en professor d'universitat, que no sol ser motiu de millorar la vida excepte si et fas la filla d'un company teu professor, que va ser exactament el seu cas. No sé si va comptar com a viatge de noces, com a corrupció, o totes dues coses, però el cas és que la parella va aprofitar una beca per anar a visitar universitats dels Estats Units. Gràcies a això, el va contractar un professor de la Universitat de Columbia, que allà són molt de contractar gent independentment de com vagi vestida, mireu sinó el Xavier Sala-i-Martín, que treballa allà. Però en aquest cas el va fitxar per una empresa de fotografia, perquè el Leo havia inventat un paper de revelat que donava bastant bon resultat. Però no us avanceu, perquè en Leo no es deia Kodak (de fet, el senyor Kodak no existeix, és una paraula inventada i el qui va fundar l'empresa es deia Eastman). En Leo en realitat es va fer famós per un altre invent que va fer amb la bonica idea de ser ric del cagar (spoiler: li va sortir molt bé). Investigant amb resines, una cosa que feia al laboratori que tenia a casa i que no deixava de ser també el seu hobby, va descobrir nous materials. Un d'ells era el novolak, el qual substituiria una material anterior que es deia shellac i es feia amb caques d'escarabat, un motiu més per apuntar a la llista de coses que fan que valgui la pena viure al segle XXI, com els donettes nevados i la Scarlett Johansson. Ara, la millor troballa d'en Leo, la que el va fer multimilionari, va ser el primer plàstic 100% sintètic, un que tenia com a principal qualitat la resistència a la calor. De seguida es va fer servir en ràdios, telèfons i tota mena d'artilugis. El seu nom: BAQUELITA, en honor a ell mateix, ja que en Leo es deia Baekeland. El paio va obrir l'edat d'or dels plàstics, però va acabar tan malament com aquest material que ara ens omple els oceans: barallant-se amb el seu fill per l'herència de les patents, menjant de llaunes i morint en un sanatori.

El telèfon és segurament l'objecte de baquelita que es va fer més
popular. Però no, no sé què fa posat aquí al mig del pas.