28.- Theodor

 

El bo d’en Theodor va néixer l’any 1876 a Berna, que no és una manera de dir malament Barcelona sinó que és una ciutat important de Suïssa. Vuit anys abans, el seu pare, el Jean, havia obert una confiteria/bomboneria, però no us penseu que això li va permetre al Theodor tenir una infantesa gaire dolça: va anar a una escola on hi havia molts nens de classe alta i no el tractaven precisament bé. D’aquí li van venir les ganes de convertir-se en algú important a la vida, perquè no el tornessin a trepitjar. Així doncs, als 16 anys va començar a treballar de comercial, primer en una botiga de vins a Ginebra i després en una fàbrica d’espelmes a Venècia.

En Theodor al carnet de la
biblioteca. Potser, jo què sé.

A Berna el negoci familiar estava en auge, de manera que el pare del Theodor va decidir anar més enllà i obrir una fàbrica de xocolata. Però com que els Oompa Loompa no existeixen (i si existissin probablement tindrien un sindicat que els garantís unes condicions laborals legals), el senyor Jean va demanar al seu fill que tornés a Berna per ajudar-lo. Dit i fet, però en Theodor era un paio inquiet amb ganes d'innovar, de manera que tenia permís per fer anar fent experiments. El seu objectiu era fer la xocolatina més bona possible i amb el temps va aconseguir-ne una que el satisfeia. Els ingredients eren xocolata, llet, torró d'ametlla i mel... Però encara li faltava alguna cosa per acabar de ser diferent a la resta de productes que hi havia al mercat.

En un viatge a París, el Theodor va visitar el Folies Bergère, un cabaret molt conegut a l'època. Allà, les ballarines van fer un número on acabaven enfilades formant un triangle. I, entre d'altres coses, això va encendre la bombeta del Theodor: ningú feia una xocolatina triangular! 

Potser no hi trobareu la Josephine Baker, però avui dia
el Folies Bergère encara ofereix espectacles de varietats!

Hi havia un problema, però: assimilar-ho a un número de cabaret era poc decorós, així que se li va acudir maquillar-ho de manera patriòtica dient que en realitat era la forma del Matterhorn, la muntanya més característica dels Alps suïssos. Ja ho tenia tot menys el nom i, pensant en els ingredients, el més peculiar era el torró fet a la manera italiana, il torrone, de manera que va decidir combinar aquesta paraula amb el seu cognom. I com que ell es deia Theodor Tobler, així van néixer els TOBLERONE.

Us havíeu fixat mai en l'os que hi ha amagat a la silueta del Matterhorn? És el símbol de Berna.

27.- Juan

 

En Juan va néixer a Palos de la Frontera, província de Huelva, en un any sense concretar del segle XV. En Juan era el típic amic que et diu de surt de tranquis només per fer una cerveseta i amb sort es desperta en un contenidor del port just abans d’embarcar a Taiwan. Ho dic perquè el Juan va fer l’equivalent de l’època, que era dir que sortia a fer una pinta i acabar embarcat a la Pinta, una de les tres caravel·les de Cristòfor Colom que van sortir a buscar una nova ruta a les Índies saltant-se els peatges. Això tampoc ens indica massa l’edat que tenia el Juan, perquè el seu germà Diego també anava en una de les caravel·les, la Santa Maria, i tenia dotze anys, no sé si perquè portaven mossens a bord o què. En fi, al Juan li devia molar molt el tema de les Amèriques perquè hi va tornar més cops, fent-hi bastants bons negocis. El cas és que, a principis del segle XVI, tornant a Espanya, una tempesta li va desviar el rumb del vaixell i va descobrir una illa: era tan complicat arribar-hi pels esculls i se sentia una remor tan estranya d’ocells que la van batejar com a Illa dels Dimonis i van passar de llarg. 

En Juan. O un personatge random que et fas
a un videojoc combinant estils discordants.

Amb el temps, al Juan el va començar a empipar el cuquet de preguntar-se què hi devia haver en aquella illa, així que hi va intentar tornar. Un cop més, el mal temps feia impossible atracar-hi. En Juan va pensar que devia ser l'únic ximplet que havia descobert una illa sense posar-li el seu nom, així que, malgrat mai hi va posar peu, la va batejar en honor al seu cognom: la Bermuda, perquè ells es deia Juan Bermúdez. Després es va veure que allò en realitat era un petit arxipèlag, així que es van convertir en les Illes Bermudes. Passar a la història amb unes illes que duen el teu nom és guai, no?

Mapa de les illes Bermudes en hora punta.

Doncs espereu: anys després, com que allà hi fa caloreta, els soldats britànics que estaven a la colònia van modificar-se l'uniforme militar, retallant el camal dels pantalons per sobre del genoll. D'aquí que, al final, el mateix senyor conqueridor ha acabat donant nom a una de les peces de roba més ridícules que pot posar-se una persona: les BERMUDES.

Digueu el que vulgueu, jo no ho veig.

26.- Muhammad

Estàtua del Muhammad que tenen a
Uzbekistan com dient que era d'allà.

Tot i que avui retrocedim molt de temps enrere, no sé si el personatge del qual us vull parlar avui agradaria gaire a aquella gent tan nostàlgica de Vox, perquè es diu Muhammad. Va viure entre els segles VIII i IX. I, la veritat, de la seva vida en sabem ben poc: per començar, hi ha diverses versions sobre a quina part de l'Imperi néixer, si prop de l'actual Bagdad o en una ciutat del que ara és l'Uzbekistan. Tenint en compte que entre un lloc i altre hi ha 2.400Km de distància, la precisió és digna de qualsevol meteoròleg. El que sí sabem del cert és que quan els musulmans es van fer amb el poder de l'Imperi Persa, Bagdad es va convertir en una gran capital comercial i científica d'Àsia, una mica com Cerdanyola del Vallès ara si li treus la part de gran capital comercial i científica d'Àsia. Allà (Bagdad, no Cerdanyola), en Muhammad va treballar a la Casa de la Saviesa del califa Al-Mamun, un home que, imagino, ho deuria passar fatal a l'institut. En Muhammad es dedicava a traduir manuscrits del grec, el llatí i del sànscrit, però també escrivia tractats de ciència i matemàtiques. I és per això últim que us vull parlar d'ell, perquè és el responsable de la paraula àlgebra. El títol original del seu llibre "Compendi de càlcul per compleció i comparació" és "Hisab al-jabr wa-l-muqàbala" i el que nosaltres anomenem àlgebra prové del "al-jabr" del títol aquest. Però això no és cap epònim, perquè no prové pas del seu nom. L'epònim d'avui ve d'un altre llibre seu, "Sobre el càlcul amb nombres indis". I és que en Muhammad en realitat es deia Abu Abdullah Muhammad bin Musa al-Khwarizmi i, quan li van traduir aquest últim llibre al llatí devien voler estalviar tinta i li van deixar la darrera part del cognom com a ALGORITMI. I d'aquí ve un concepte que encara avui tants estudiants han de patir: els algorismes.

En Muhammad també es va dedicar a l'astronomia i 
aquest cràter lunar es diu Al-Khwarizmi en el seu honor.

25.- Candido

Avís a la gent de Terrassa: no, aquest epònim no té res a veure amb cap hotel. És un altre Candido. I, de fet, si sou amants del silenci i la tranquil·litat, mala idea passar per casa seva a l'hora de sopar. No només eren dotze germans, sinó que, a sobre, eren italians. I és que el Candido que ens interessa va néixer l'any 1903 a Casarsa della Delizia, un poble de 8.000 habitants a poc més d'una hora de Venècia. Eren una família humil que com tantes altres va emigrar als Estats Units, en el seu cas, al nord de Califòrnia. Però, a diferència d'altres italians, en comptes de dedicar-se a la distribució al detall de caps de cavall, la família del Candido va fundar una empresa que feia de tot per guanyar diners, al contrari o tal com la família reial, segons com t'ho miris.

La plaça principal de Casarsa della Delizia, que sorprenentment és un poble i no unes postres.

El primer invent que van comercialitzar era una hèlix per als avions que van utilitzar els aliats durant la Primera Guerra Mundial. De fet, van arribar a fer un model sencer d'avió, però amb el que realment ho van petar va ser amb bombes hidràuliques per a l'agricultura: els va anar tan bé que l'empresa va créixer fins a obrir fàbriques al Canadà, Mèxic, Xile, el Brasil i la mare pàtria Itàlia. En Candido va ascendir des de cap de vendes a conseller general i finalment president. Però com que a mi el que m'agrada és explicar-vos històries interessants i no fer PowerPoints amb executius blancs somrient mentre encaixen de mans, ara arriba el drama: el fill de 15 mesos d'en Candido, en Kenny, no està bé. Li diagnostiquen artritis reumatoide, la qual cosa implica visites freqüents a l'hospital per tractar-se. En Candido va pensar com millorar la vida del seu fill i va aconseguir emular el tractament de l'hospital a casa, instal·lant de manera domèstica una bomba hidràulica adaptada a la banyera. Bàsicament, el que feia això era emetre uns rajos d'aigua que feien una mena de massatge. Com la resta d'invents de l'empresa, va rebre el nom de la família, el que passa és que aquest ho ha petat tant que potser us soni, perquè en Candido i els seus germans de cognom es deien JACUZZI.

En Candido i el seu fill Kenny, que per sort seva no sortia a South Park.