34.- John Montagu

Traieu la pols de la vostra perruca que ara toca anar fins al segle XVIII, que ens hi està esperant un noble anglès: el comte John Montagu. Nascut l'any 1718, es va educar a les escoles més elitistes d'Anglaterra. Com que encara no havien fet el Brexit, es va poder marcar un erasmus molt guapo per Grècia Turquia i Egipte, tot i que llavors se'n deia el Grand Tour. En John devia haver fet curt amb el viatget, perquè al tornar a casa li quedaven prou ganes de fer el cafre com per ficar-se en política, concretament a l'oposició. Ell era especialment crític amb donar suport als Habsburg en la Guerra de Successió d'Àustria. I prou bé que va fer, perquè tan bon punt hi va haver canvi de govern, càrrec a l'administració que va aconseguir, concretament com a encàrrec de la marina de l'exèrcit britànic. En va arribar a ser el màxim responsable durant tres legislatures. I perquè llavors encara no hi havia les elèctriques, que sinó encara hauria plegat abans.

Gravat de perfil a Tinder del comte John Montagu
(pendent de confirmació historiogràfica).

A banda de veure que les coses tampoc han canviat tant, suposo que us feu a la idea que la de John Montagu va ser una biografia prou notable, però fins ara tampoc us n'he explicat res gaire més atractiu que guaitar les borres de pols. Això és perquè ens hem d'acostar a la part més privada del comte, que és on hi ha el romesco. Resulta que era tan aficionat als jocs de cartes que quan començava una timba perdia el món de vista, fins al punt que s'oblidava de menjar. Per solucionar-ho, els criats li portaven embotit, que almenys tingués alguna cosa per emportar-se a la boca si no volia entaular-se. El problema és que això li deixava els dits greixosos i de retruc embrutia les cartes. Per evitar-ho, va demanar que li posessin l'embotit entre dues llesques de pa, així ho podia agafar amb les mans sense preocupar-se d'enllefiscar les cartes. Aquest costum va cridar l'atenció dels seus contrincants, els quals també ho van començar a demanar dient "vull menjar el mateix que el comte", però com que ho deien pel nom del títol, aquest entrepà va rebre aquest nom. I és que John Montagu era el 4t comte de SANDWICH.

Sandwich és una població de 5.000 habitants al sud-est
d'Anglaterra, aquesta n'és l'església de Sant Pere.

La història es va fer tan popular que, veient que era impossible de desmentir, el biògraf del comte va intentar matisar-la: que resulta que en realitat les hores se les passava a l'escriptori treballant i el que li sabia greu tacar eren els documents oficials. Doncs jo no ho sé perquè no hi era, així que vosaltres veureu quina de les dues versions us sembla més creïble... En qualsevol cas, gràcies per aquest moment:

 

33.- Robbrecht

Retrocedim fins a l'Edat Mitjana, que allà ens hi espera en Robbrecht, un noi que va néixer a mitjans del segle tretze a Bruges, Bèlgica. Avui dia us vendrien mandangues dient que en Robbrecht era un emprenedor, però el paio es va haver de buscar la vida treballant de veritat, no fent sinergies als after-works amb altres start-ups del coworking. En Robbrecht va tenir més problemes per trobar feina que durant la pandèmia el paki que reparteix roses als restaurants. Però quan la va encertar, la va encertar: va aixecar un hostal i li va funcionar fins al punt que sempre era ple. Resulta que Bruges era un punt estratègic pel comerç europeu dels segles tretze i catorze: t'hi trobaves mercaders italians, alemanys, bàltics, escandinaus... Venia a ser com una Eurocopa però sense pasteuritzar la cervesa. M'imagino que els veïns de l'hostal devien estar contents...

L'edifici amb la teulada recta és l'hostal d'en Robbrecht en l'actualitat.

El tema és que, a banda dels serveis bàsics de llits, menjar i mam, a l'hostal en Robbrecht també oferia un servei de magatzem, per facilitar que els comerciants tinguessin on desar les mercaderies. Al final, de tant contacte amb els mercaders, en Robbrecht es va acabar convertint en una mena de mitjancer entre ells. Encara que per a alguns això fos positiu, d'altres s'ho van prendre com intrusisme laboral, una mica com un antidisturbis quan veu jugar el Sergio Ramos. La cosa es va anar fent grossa fins al punt que el conflicte es va convertir en una mena de guerra civil municipal, amb l'ajuntament de part del Robbrecht i els intermediaris professionals defensats pel poderós comte de Dampierre. En Robbrecht va arribar a perdre l'hostal, però a força de batallar el va acabar recuperant. I és que al final es va sortir amb la seva i aquell hostal es va convertir en el centre comercial i financer de la vila, gairebé com un mercat de valors de l'època. Els qui hi acudien deien que anaven a can Robbrecht i com que de cognom es deia Van der Buerze, d'allò se'n va acabar dient la BORSA.

Si us hi fixeu, a l'inscripció de baix hi posa "Ter Buerze 1276".

32.- Joseph-Ignace

Soc jo o la perruca li van afegir
després amb Photoshop?

Nascut a França l’any 1738, en Joseph-Ignace era algú que de petit gatejava, de nano jugava a fet i amagar, d’adolescent passava de tot i de tothom... En fi, que res destacable a explicar-ne, fins que un bon dia va decidir deixar d'exercir com a professor de literatura a Bordeus per canviar radicalment de carrera i anar-se’n a estudiar medicina a París. I encara que d'entrada sembli un canvi més gros que Falete, la veritat és que en Joseph-Ignace la va encertar de ben ple, com el Falete també: va guanyar premis de la mateixa universitat i fins i tot el rei de França, Lluís XVI, el va nomenar com a part d'una comissió de metges que havia de decidir si la hipnosi era ciència o enganyifa. Direu tot el que vulgueu de les monarquies absolutistes, però ja ens agradaria que la majoria de governs actuals fessin més comissions de científics per decidir les coses.

No sé si el tema aquest de la hipnosi el va hipnotitzar, però el cert és que això de veure el poder de prop li devia cridar l'atenció al Joseph-Ignace, perquè just cinc anys després va decidir ficar-se en política i va ser escollit diputat. Com que encara no existien els tertulians professionals, ell havia guanyat popularitat escrivint articles d'opinió. El que passa és que, amb un do de l'oportunitat que ni Valtonyc actuant per sorpresa al Círculo Eqüestre, el moment on en Joseph-Ignace va entrar en política va ser l'any 1789, el de la Revolució Francesa.

Spoiler: Lluís XVI no va acabar bé. Dada extra gratuïta: era un Borbó.

Ell s'hi va posar de cap, encara que no en el mateix sentit que Lluís XVI: estava molt a favor de la igualtat. De fet, mira tu si era bona persona, que considerava que la manera amb la qual s'executava la penya era poc humanitària. La veritat és que era un trending topic a nivell europeu i molts països provaven mètodes de decapitar més sofisticats que una destral. En Joseph-Ignace va encarregar trobar-ne un a un altre metge, l'Antoine Louis, el qual ho va solucionar amb la simplicitat d'una fulla esmolada que queia per la gravetat. L'inventor, doncs, va ser l'Antoine Louis, però com que qui va defensar la proposta al Parlament va ser en Joseph-Ignace, el nom per a aquesta màquina mortal que va fer més fortuna no va ser el de "louisiette", que ho van intentar, sinó el de "guillotina", ja que de cognom en Joseph-Ignace es deia GUILLOTIN.

La guillotina era el mètode revolucionari que matava igual aristòcrates i pagesos.
Ara, matar un aristòcrata sempre feia més festa, les coses com són.