02.- Bernhardt

Els actors i les actrius poden arribar a ser celebritats de les que aixequen més passions, configurant un star system la capital mundial del qual es troba a Hollywood. Però molt abans que Hollywood tingués res a veure amb el cinema, molt abans fins i tot que el cinema tingués res a veure amb res perquè els germans Lumière encara eren dos galifardeus fills del de la botiga de fotografia... Els actors i les actrius ja eren grans celebritats. Com pot ser? Bé, doncs perquè potser el cinema encara estava per inventar, però feia anys i panys que existia el teatre. Sí, el teatre. Aquelles representacions que es programen durant els onze mesos sense pastorets, o que de tant en tant ens fa molta gràcia anar a veure a Barcelona perquè hi surt algú que ens sona de TV3. Que bé que treballa!

Doncs bé, a la Bernhardt li agradava tant el teatre que de ben petitona s'hi va posar: el 1858 tot just tenia 14 anys i ja va començar a estudiar interpretació al Conservatori de París, després de petar-ho bastant en les obres que representava de petita a l'escola. Més enllà d'intuir que no era ni arbre ni ovelleta, desconeixem quins papers feia, però sí sabem que va sortir del conservatori amb el segon premi de comèdia i tragèdia. Que dius, qui devia guanyar el primer? Doncs algú amb molt bones connexions, perquè qui va triomfar va ser la Bernhardt: potser no d'entrada, però es va acabar fent un nom a dos teatres parisencs de tant renom com són l'Odeon i la Comèdia Francesa (que no, no és Umtiti queixant-se a l'àrbitre, de veritat que és un teatre important que tenen allà). 

A la dèc

La Bernhardt sentint-ho molt
fort en una imatge promocional.

ada dels 70, públic i crítica van acabar rendint-se al seu talent interpretatiu, en especial a la seva veu d'or. També va triomfar a Londres, però de la mateixa manera que demostrava unes grans dots escèniques, la Bernhardt també tenia una personalitat com a mínim peculiar. En un parell d'ocasions va decidir que plegava just quan acabava d'estrenar una obra, uns rampells que van acabar amb els tribunals obligant-la a indemnitzar la companyia. De manera que, aprofitant el renom aconseguint, la Sarah va fer això que ens obliguen a fer ara la gent d'ESADE que hi entén tant: emprendre la seva pròpia aventura empresarial amb els seus propis mitjans. I li va sortir bé, tu. Almenys durant els tres anys que va trigar a arruïnar-se: feia gires pels Estats Units, on la seva fama va continuar creixent.

I entre tanta gira internacional, la Bernhardt va acabar actuant a Barcelona també. Una visita que va ser un gran esdeveniment per a la ciutat comtal: era tal trending topic que un pastisser va decidir homenatjar-la dedicant-li un pastís. Era un pa de pessic recobert d'una crema dolça de mantega que, al seu torn, quedava totalment d'ametlles en làmina. I així com l'actriu era la Sarah Bernhardt, aquest pastís es va batejar exactament igual, per això mateix, avui en dia encara en diem que és una SARA.

A mi no m'agraden les ametlles, però la 
mantega aquesta ensucrada no es valora prou.

Tot i això, aquesta història té bona part de llegenda. No sabem a quina visita de la Sarah Bernhardt es refereix, ni per a interpretar quina obra, ni de quina pastisseria es tracta. Ni tan sols si l'actriu tenia tanta afició pels dolços com per homenatjar-la així. Tot i que ens podria fer creure que sí el fet que a Dinamarca expliquin exactament la mateixa història amb unes postres ben diferents: allà anomenen Sarah Bernhardt a unes dolços de merenga amb ametlles recoberts de xocolata. Als països nòrdics els consumeixen especialment per les festes de Nadal.

Els devien posar "Sara" perquè "acaba
de passar un ramat de cabres" no venia tant.

Sigui totalment llegenda o tingui una part de veritat, el que està clar és que Sara és un epònim! I que es refereixi a una divíssima actriu francesa del segle XIX, té la seva gràcia. Si més no, per la seva afició a fotografiar-se dormint en un taüt, que d'això sí que en tenim proves fefaents...

Això sí que és que la migdiada se te n'ha anat de les mans...