10.- Harald

A veure, tampoc és la primera imatge d'un rei víking
que em vindria al cap, però van inventar les
 galetes daneses, així que se'ls respecta i punt.

Harald Blatand era un rei víking del segle X i molta atenció amb la genealogia perquè era fill del rei Gorm el Vell i, sobretot de Thyra Danebod, que era la filla del jarl de Jutlàndia. 

Ja, jo també em quedo bastant igual, més enllà de pensar que qui repartia els títols nobiliaris dels víkings era avantpassat de Chiquito de la Calzada. Però a ells els flipava molt això, que escrivien les edda, una mena de barreja entre El Senyor dels Anells i les Pàgines Blanques amb la de noms que arriben a llistar. Els acudits amb Eldelbar i Eldelpan ja van arribar molts segles després.

El cas és que això que us deia dels títols del Harald té el seu què, perquè era la primera vegada entre els víkings on un rei transmetia el seu títol al fill com si fos un Borbó. Fins llavors, la tradició era que, quan el rei moria, els homes més forts lluitaven entre ells a mort per veure qui era el successor. Nosaltres  als Borbons com a màxim els podem deixar una escopeta a prop...

I en Harald no només va ser innovador per això, no. També es va convertir al cristianisme i va unificar tot Dinamarca sota la fe cristiana. Innovar el que té és que és una mica fer el contrari del que fa tothom, per això si estàs en un entorn que mola com el dels víkings les innovacions són d'aquest pal, que no esperonen massa. Però intenteu posar-vos a l'època, en aquell moment eren mogudes més trencadores portar el Senat a Barcelona, us ho juro.

El rei Harald Blatand va morir als cinquanta anys i no està massa clar qui el va matar, tot i que hi ha qui diu que va ser per ordre del seu fill Sven Barbabifurcada, el molt desagraït. Com a bon cristià, Harald després va esdevenir sant i el van enterrar a la Catedral de Roskilde, tot i que la tomba no s'ha conservat. I mira que allà deu fer fresca.

A la catedral de Roskilde hi van enterarr tant en Harald com el seu fill Sven, però cap de 
les dues tombes s'ha conservat. Així, que com a temple, bé; però com a BlueSpace, fatal.

Saltem ara a l'any 2000. Escandinàvia ja no està governada pels ferotges víkings, sinó pels executius d’Ericsson i Nokia, igual de ferotges però amb millor olor corporal. D’acord amb altres empreses, llancen un sistema d’interconnexió de dispositius: una gran idea amb moltes possibilitats. Però com amb tot gran producte que es pretén llançar al mercat, convé donar-li un nom a l'alçada. I deicideixen batejar-lo amb el nom del rei Harald que mil anys enrere havia unificat els danesos, per allò de fer funcionar els aparells tots junts i tal i qual. Així que el sistema es dirà com el rei Harald, Blatand. Però, per fer-ho internacional, en anglès. I Blatand és BLUETOOTH. 

Un invent de la parra, sí, però sóc l'únic a qui li costa horrors sincronitzar el mòbil amb els cotxes?

Potser Nokia o Ericsson no siguin les marques de mòbil que més sonen avui dia, però el sistema Bluetooth déu n'hi do com es fa servir encara. El llegat del rei Harald està no només en el nom, sinó també en el logotip, que són les runes de les seves inicials, H i B. Així que, si sou de connectar el mòbil amb el cotxe, doneu gràcies que qui va unificar els danesos va ser Dentblava i no Barbabifurcada.

09.- Vittorio e Giuseppe

La història d'aquest epònim té més peticions que el Facebook de Jennifer Aniston cada cop que se separa: per una banda, ens demanarà parlar de la vida de, no un, sinó dos personatges. De l'altra, ens farà anar fins a Itàlia.

La primera parada ens porta a la Venècia de finals del segle XV, en ple Renaixement. Allà hi trobem en Vittore, un pintor que es va especialitzar en les vides de sants i que es caracteritzava per un estil oriental que a l'època ho va petar bastant. En Vittore va morir als 60 anys, que per l'època estava prou bé. I, total, el carnaval de Venècia, vist un cop, cada any és el mateix.

Aquest és Sant Jordi segons en Vittore. Sort que empala el drac, perquè, si no, el cavall no sé on coi anava.

Quedem-nos a Venècia però passem al segle XX: allà ens fixem en en Giuseppe Cipriani, un cambrer a qui les feines li duren menys que les repúbliques als catalans. En Giuseppe va tenir un cop de sort quan un client a qui havia deixat diners li torna el favor obrint un establiment on el contracta: el Harry's Bar. Encara avui continua funcionant, que té molt de mèrit tenint en compte que el van inaugurar el 1931, però que tampoc en té tant si comptes que Ernest Hemingway va ser-ne un dels seus clients destacats. Difícilment un client surti tant a compte a un bar com l'escriptor estatunidenc. Però deixem que Hemingway jugui tranquil amb armes després de beure whisky, que a mi qui m'interessa  és una altra clienta d'unes dècades més endavant: la comtessa Amalia Nani di Mocenigo. A banda de tenir nom de pasta boníssima del Tagliatella, la dona tenia problemes de salut i el metge li va prohibir la carn cuita. Ella ho va comentar a en Giuseppe, el qual arribaria a ser el metre del Harry's. En Giuseppe se'n va a la cuina i s'empesca portar-li vedella crua però tallada molt fineta i marinada amb una salsa que feien servir al bar. A la comtessa li encanta i el plat es converteix en un èxit, de manera que en Giuseppe decideix oferir-lo a tothom. Però per això li farà falta un títol... No sé si és que devia tenir la Time Out per allà sobre, però el cas és que en aquell moment (1963) a Venècia s'estava fent una gran exposició dels quadres d'en Vittore i a en Giuseppe li va fer l'efecte que els colors vermellosos i groguencs de les seves obres eren molt similars als del plat. Quina excusa més artística que batejar una recepta amb el cognom d'un pintor del Renaixement, no?

Doncs per això mateix ara tots demanem carpaccio: en honor al pintor Vittore Carpaccio. El pobre home mai ha passat a l'Olimp de la pintura, però com a mínim surt a més cartes de restaurants que Caravaggio. Bum!

També és veritat que, a alguns llocs, al carpaccio t'hi posen tantes coses que més aviat sembla un Kandinsky.

08.- Daphne and Joan

Daphne du Maurier ostentava el record de ratlles
dalt d'un avió fins que van arribar els Rolling Stones.

Daphne du Maurier va ser una escriptora britànica del segle XX bastant popular, d'aquelles que en podies trobar els llibres als aeroports i que tenia productors de cinema fent cua per comprar-li els drets de les seves novel·les. La Daphne formava part d'una família adinerada i plena d'artistes, combinació que era menys freqüent que la ratafia amb salsa Espinaler.

El seu quart llibre, "Jamaica Inn", va ser el primer que ho va petar, fins al punt que Alfred Hitchcock en va dirigir la versió cinematogràfica. Però és que el següent encara va anar més enllà: vendes a dojo, premis... I, novament, una pel·lícula dirigida pel mestre del suspens. Però amb un punt afegit: va ser la primera pel·lícula de Hitchcock amb producció estatunidenca. El productor era David Selznick, impulsor del projecte, però que finalment se'n va quedar bastant al marge perquè tenia una coseta entre mans. Res, un tema. L'adaptació "D'allò que el vent s'endugué".

De manera que Hitchcock va poder fer i desfer al seu gust la segona adaptació d'un llibre de la Daphne. Sense les interferències de Selznick, Hitchcock va fer bastants canvis respecte la història original.

La protagonista de la pel·lícula era Joan Fontaine, una actriu que ja enlluernava Hollywood com un dels seus joves talents. Abans de posar-se a les ordres de Hitchcock, ja acumulava catorze pel·lícules en només cinc anys de carrera cinematogràfica.

I de què anava aquest llibre, de què anava aquesta pel·lícula?

Doncs, bàsicament, explicava la història d'un aristòcrata vidu que es casa en segones núpcies amb el personatge de la Joan Fontaine, a qui direm Segona Esposa perquè en cap moment se li diu pel nom, no fos cas que una dona fos també una persona. La Segona Esposa de seguida es troba vivint en una casa on tot són records de la seva predecessora, la qual va morir en circumstàncies molt poc clares. El nom de la primera esposa i títol tant del llibre com de la pel·lícula era REBECA.

I resulta que a casa nostra és el nom que va rebre una peça de vestir que es va fer molt popular arran d'aquesta pel·lícula: una mena de jersei de punt que va obert i amb botons. En realitat, la Joan Fontaine el porta durant molt poca estona i ella no fa de Rebeca, però vaja, devia ser una confusió tipus ara els pares que diuen que sa filla va disfressada "de la Frozen" (i això si tenim la sort que et sonoritzen la s).

Aquesta és la cara que se li va quedar a Joan Fontaine en descobrir que el seu epònim no duu el seu nom.

Ara, voleu saber el més divertit? Que aquest epònim és propi de casa nostra, però a la resta del món el nom d'aquesta peça de vestir... És un altre epònim! Concretament CARDIGAN, en honor al (setè) comte de Cardigan, James Thomas Brudenell, un oficial de l'exèrcit britànic al segle XIX que es va fer molt famós per les seves victòries a la Guerra de Crimea. Segons la llegenda, se li va acudir aquesta vestimenta després que se li cremés accidentalment la cua del seu uniforme militar en una llar de foc. Que no sé jo si aquest és el tipus de persona que hauria de dirigir soldats armats, però bé, tots heu vist els Guàrdies Civils del judici, no?

James Thomas Burdenell, comte de Cardigan, era tan hipster que era hipster abans dels hipsters.