09.- Vittorio e Giuseppe

La història d'aquest epònim té més peticions que el Facebook de Jennifer Aniston cada cop que se separa: per una banda, ens demanarà parlar de la vida de, no un, sinó dos personatges. De l'altra, ens farà anar fins a Itàlia.

La primera parada ens porta a la Venècia de finals del segle XV, en ple Renaixement. Allà hi trobem en Vittore, un pintor que es va especialitzar en les vides de sants i que es caracteritzava per un estil oriental que a l'època ho va petar bastant. En Vittore va morir als 60 anys, que per l'època estava prou bé. I, total, el carnaval de Venècia, vist un cop, cada any és el mateix.

Aquest és Sant Jordi segons en Vittore. Sort que empala el drac, perquè, si no, el cavall no sé on coi anava.

Quedem-nos a Venècia però passem al segle XX: allà ens fixem en en Giuseppe Cipriani, un cambrer a qui les feines li duren menys que les repúbliques als catalans. En Giuseppe va tenir un cop de sort quan un client a qui havia deixat diners li torna el favor obrint un establiment on el contracta: el Harry's Bar. Encara avui continua funcionant, que té molt de mèrit tenint en compte que el van inaugurar el 1931, però que tampoc en té tant si comptes que Ernest Hemingway va ser-ne un dels seus clients destacats. Difícilment un client surti tant a compte a un bar com l'escriptor estatunidenc. Però deixem que Hemingway jugui tranquil amb armes després de beure whisky, que a mi qui m'interessa  és una altra clienta d'unes dècades més endavant: la comtessa Amalia Nani di Mocenigo. A banda de tenir nom de pasta boníssima del Tagliatella, la dona tenia problemes de salut i el metge li va prohibir la carn cuita. Ella ho va comentar a en Giuseppe, el qual arribaria a ser el metre del Harry's. En Giuseppe se'n va a la cuina i s'empesca portar-li vedella crua però tallada molt fineta i marinada amb una salsa que feien servir al bar. A la comtessa li encanta i el plat es converteix en un èxit, de manera que en Giuseppe decideix oferir-lo a tothom. Però per això li farà falta un títol... No sé si és que devia tenir la Time Out per allà sobre, però el cas és que en aquell moment (1963) a Venècia s'estava fent una gran exposició dels quadres d'en Vittore i a en Giuseppe li va fer l'efecte que els colors vermellosos i groguencs de les seves obres eren molt similars als del plat. Quina excusa més artística que batejar una recepta amb el cognom d'un pintor del Renaixement, no?

Doncs per això mateix ara tots demanem carpaccio: en honor al pintor Vittore Carpaccio. El pobre home mai ha passat a l'Olimp de la pintura, però com a mínim surt a més cartes de restaurants que Caravaggio. Bum!

També és veritat que, a alguns llocs, al carpaccio t'hi posen tantes coses que més aviat sembla un Kandinsky.