24.- Étienne

D'entrada, us demano disculpes perquè avui un cop més hem de tornar a visitar els nostres veïns francesos. Si passeu per alt l'estat de les seves moquetes, no hauria de passa res. Però és que és just i necessari que us parli de l'Étienne, un nano nascut el 5 de juliol de 1709 a Llemotges. L'Étienne, a diferència meva, sí que sabia de què va la vida i va estudiar economia i finances. Fins i tot, va passar un any a Londres per aprendre de l'economia anglesa (està clar que per la gastronomia no seria). De pas, el seu coneixement de l'anglès li va permetre traduir al francès obres de diversos autors. Amb això, el paio es va fer un nom prou important com per arribar a oïdes de la cort del rei Lluís XV, motiu pel qual, demostrant un cop més que LinkedIn és una enganyifa, va aconseguir un càrrec a l'administració. La seva tasca era resoldre el greu problema de dèficit que arrossegava l'estat francès, o sigui, una empantanegamenta nivell Koeman: no t'hi vulguis trobar. L'Étienne, conscient que calia ser una mica radical, es va passar de frenada posant impostos com un boig: fins i tot en feia pagar pel número de portes i finestres que tinguessis a casa. Jo crec que això ens ho arriben a fer aquí i el Palau de la Generalitat seria el primer a estar tot tapiat. Però és que, a més de ser més creatiu amb els impostos que un independentista fent performances, l'Étienne va arribar a prendre mesures extremes com expropiar les coberteries d'or i plata per fer-les fondre. Com us podeu imaginar, això el va fer menys estimat que un entrepà d'espaguetis a casa d'un celíac. Resultat: l'aventura va ser més curta que el Kiko Rivera i només va durar vuit mesos al càrrec. 

El rei Lluís XV preguntar-se molt fort com podia ser que gastessin tant.

I és que, abans de venir-nos a col·lapsar els peatges amb les seves autocaravanes, penseu que en aquella època a les carreteres ens robava Serrallonga en comptes d'Abertis, la principal afició dels antics francesos era la mateixa que tenien els antics convergents: fer retallades, fossin caps amb la guillotina o retrats de persones en paper. Segur que ho heu vist alguna vegada: una afició molt popular de l'època era retallar el contorn d'una persona en paper negre, una cosa molt lluïda, però també molt barata de fer. Precisament per això, de tan odiat que era l'Étienne, la gent va començar a fer servir el seu nom per parlar de coses barates, inclosos aquests retallables que van passar a ser coneguts com a "silhouettes", ja que el nom complet de l'Étienne era Étienne de Silhouette. Per tant, si avui dia al contorn d'una persona li dieu SILUETA, sapigueu que, en realitat, la paraula prové d'un ministre francès de finances menys estimat que una peça de Lego per un dit del peu.

El senyor De Silhouette amb una silueta, ara a veure
si algú em dibuixa el vicepresident Aragonès amb un manyo.

23.- Adriano

Encara que aquesta entrada estigui titulada Adriano, primer us vull parlar de Federico Fellini, nascut l'any 1920 a Rimini, a tocar de San Marino. Era fill d'un viatjant que va fugir amb una noia de Roma molt catòlica per casar-se. Ja de petit li encantaven tant el cine com el circ. A l'època de Mussolini va formar part d'un grup juvenil feixista, però també s'ha de dir que hi estava obligat per llei, no era ben bé com fer-se militant de Ciutadans. Als 18 anys en Federico se'n va a Roma amb la idea de fer-se periodista, tot i que en realitat la carrera que comença és la de dret, no sé ben bé per què, potser la web de matricular-se la va dissenyar el mateix que la de Renfe per comprar bitllets, ni idea, tampoc tinc per què saber-ho tot. A la capital italiana va ser guionista de ràdio, després de teatre i finalment de cinema, on va acabar debutant com a director l'any 1951 amb "El xeic blanc". El seu primer gran èxit va ser tres anys després amb "La strada" i, sobretot sobretot, "La dolce vita", llargmetratge estrenat l'any 1960. Amb una estructura una mica desendreçada, la pel·lícula explica la vidassa d'un reporter a Roma. Doncs bé, resulta que a aquest reporter l'acompanya sempre un fotògraf. Fins aquí tot normal, però és que resulta que el personatge del fotògraf, encarnat per Walter Santesso, duia per nom Adriano. I per cognom, Paparazzo. Així que, si tenim en compte que el plural en italià es fa amb i, d'aquí és on prové la paraula PAPARAZZI.

El personatge de Paparazzo fent conya dels paparazzi tot dient "si me queréis, irsus".

Avui dia fem servir aquesta paraula per referir-nos especialment a aquells fotògrafs i periodistes més aviat pesadets de la premsa del cor. Tot i que provingui d'un personatge de ficció, etimològicament també té el seu què. Sobre l'origen del nom, Fellini explicava que era una paraula d'un dialecte italià que evoca el so aquell tan molest dels mosquits. Una segona versió, la d'Ennio Flaiano, que és qui el va ajudar a escriure el guió de "La dolce vita", explicava que en realitat en el dialecte la paraula es refereix a les cloïsses i l'haurien escollit per comparació del so de la petxina tancant-se al de l'obturador de la càmera. Sigui com sigui, ha transcendit suficientment com perquè sigui una paraula coneguda fins i tot pels qui no hem vist la pel·lícula, com reconeix avergonyit servidor de vostès.

Federico Fellini (dreta), reconeixent a Marcello Mastroianni que
no va pensar en pactar la coartada amb Ennio Flaiano.

22.- Louis

En Louis va néixer a Normandia l’any 1630, fill d’un bibliotecari que va tenir la sort de casar-se amb la cosina d’un ministre, no del PP, perquè al segle XVII encara no existien aquell tipus de sobres, però vaja, tampoc li va anar malament. En Louis era un jove poc preocupat per caure bé, ja que es va fer recaptador d’impostos. Tot i això, en un salt laboral que serviria per a un parell d'anuncis rabiosos de LinkedIn, temps després va convertir-se en el superintendent del Duc d’Orleans. No és un membre dels Avengers, sinó que és qui s'encarrega que a la casa del Duc aquest tot funcioni correctament, però era una feina ben pagada i considerada, una mica com avui dia ser periodista però a l'inrevés.

Felip d'Orleans, germà petit del qui seria Lluís XIV, 
era el Duc per a qui treballava en Louis.

Així doncs, entre una cosa i l’altra, en Louis va poder estalviar prou calerons per comprar-se un càrrec com el de cap de la casa reial de Lluís XIV, perquè llavors les coses de la monarquia anaven així, sense oposicions ni eleccions ni res, no com ara que… Bé, és igual: el cas és que un dels motius pels quals en Lluís era bo en la seva feina d’encarregar-se de les cases primer del Duc d’Orleans i després del rei de França era la seva afició per la gastronomia: li agradava cuinar. Com que va treballar per a personatges tan importants, hi ha qui li atribueix la invenció de diferents receptes, però cap es pot demostrar, de manera que simplement hem d’acabar la història dient que en Louis va morir als 73 anys.

Mantingueu en Louis en ment i saltem ara a conèixer en François Pierre de la Varenne, que és el qui està considerat pels francesos com el gran cuiner del segle XVII, així que suposo que devia ser el qui feia servir més mantega. Està considerat el fundador de la cuina clàssica francesa pels llibres de receptes que va aconseguir publicar sense ser youtuber ni res. Entre les seves troballes més cèlebres i gustoses hi trobem la reversió o millora d'una salsa que havien portat els italians. En un rampell d'humilitat, en comptes de batejar-la amb el seu nom, va fer el que era moda llavors: posar-li el nom d’algú a qui es volia homenatjar… I qui millor que el cap de cuina del rei? Doncs així és com aquesta salsa avui tan comú, porta el nom d’algú que, no és que no la inventés, és que potser no la va ni tastar ni preparar: la salsa BEIXAMEL. Perquè el nostre primer protagonista era Louis de Béchameil, els canelons el tinguin en la seva glòria.

Poca broma amb els canelons, perquè tenen un altre 
epònim relacionat, endevineu quin?