22.- Louis

En Louis va néixer a Normandia l’any 1630, fill d’un bibliotecari que va tenir la sort de casar-se amb la cosina d’un ministre, no del PP, perquè al segle XVII encara no existien aquell tipus de sobres, però vaja, tampoc li va anar malament. En Louis era un jove poc preocupat per caure bé, ja que es va fer recaptador d’impostos. Tot i això, en un salt laboral que serviria per a un parell d'anuncis rabiosos de LinkedIn, temps després va convertir-se en el superintendent del Duc d’Orleans. No és un membre dels Avengers, sinó que és qui s'encarrega que a la casa del Duc aquest tot funcioni correctament, però era una feina ben pagada i considerada, una mica com avui dia ser periodista però a l'inrevés.

Felip d'Orleans, germà petit del qui seria Lluís XIV, 
era el Duc per a qui treballava en Louis.

Així doncs, entre una cosa i l’altra, en Louis va poder estalviar prou calerons per comprar-se un càrrec com el de cap de la casa reial de Lluís XIV, perquè llavors les coses de la monarquia anaven així, sense oposicions ni eleccions ni res, no com ara que… Bé, és igual: el cas és que un dels motius pels quals en Lluís era bo en la seva feina d’encarregar-se de les cases primer del Duc d’Orleans i després del rei de França era la seva afició per la gastronomia: li agradava cuinar. Com que va treballar per a personatges tan importants, hi ha qui li atribueix la invenció de diferents receptes, però cap es pot demostrar, de manera que simplement hem d’acabar la història dient que en Louis va morir als 73 anys.

Mantingueu en Louis en ment i saltem ara a conèixer en François Pierre de la Varenne, que és el qui està considerat pels francesos com el gran cuiner del segle XVII, així que suposo que devia ser el qui feia servir més mantega. Està considerat el fundador de la cuina clàssica francesa pels llibres de receptes que va aconseguir publicar sense ser youtuber ni res. Entre les seves troballes més cèlebres i gustoses hi trobem la reversió o millora d'una salsa que havien portat els italians. En un rampell d'humilitat, en comptes de batejar-la amb el seu nom, va fer el que era moda llavors: posar-li el nom d’algú a qui es volia homenatjar… I qui millor que el cap de cuina del rei? Doncs així és com aquesta salsa avui tan comú, porta el nom d’algú que, no és que no la inventés, és que potser no la va ni tastar ni preparar: la salsa BEIXAMEL. Perquè el nostre primer protagonista era Louis de Béchameil, els canelons el tinguin en la seva glòria.

Poca broma amb els canelons, perquè tenen un altre 
epònim relacionat, endevineu quin?