Encara que aquesta entrada estigui titulada Adriano, primer us vull parlar de Federico Fellini, nascut l'any 1920 a Rimini, a tocar de San Marino. Era fill d'un viatjant que va fugir amb una noia de Roma molt catòlica per casar-se. Ja de petit li encantaven tant el cine com el circ. A l'època de Mussolini va formar part d'un grup juvenil feixista, però també s'ha de dir que hi estava obligat per llei, no era ben bé com fer-se militant de Ciutadans. Als 18 anys en Federico se'n va a Roma amb la idea de fer-se periodista, tot i que en realitat la carrera que comença és la de dret, no sé ben bé per què, potser la web de matricular-se la va dissenyar el mateix que la de Renfe per comprar bitllets, ni idea, tampoc tinc per què saber-ho tot. A la capital italiana va ser guionista de ràdio, després de teatre i finalment de cinema, on va acabar debutant com a director l'any 1951 amb "El xeic blanc". El seu primer gran èxit va ser tres anys després amb "La strada" i, sobretot sobretot, "La dolce vita", llargmetratge estrenat l'any 1960. Amb una estructura una mica desendreçada, la pel·lícula explica la vidassa d'un reporter a Roma. Doncs bé, resulta que a aquest reporter l'acompanya sempre un fotògraf. Fins aquí tot normal, però és que resulta que el personatge del fotògraf, encarnat per Walter Santesso, duia per nom Adriano. I per cognom, Paparazzo. Així que, si tenim en compte que el plural en italià es fa amb i, d'aquí és on prové la paraula PAPARAZZI.
El personatge de Paparazzo fent conya dels paparazzi tot dient "si me queréis, irsus".
Avui dia fem servir aquesta paraula per referir-nos especialment a aquells fotògrafs i periodistes més aviat pesadets de la premsa del cor. Tot i que provingui d'un personatge de ficció, etimològicament també té el seu què. Sobre l'origen del nom, Fellini explicava que era una paraula d'un dialecte italià que evoca el so aquell tan molest dels mosquits. Una segona versió, la d'Ennio Flaiano, que és qui el va ajudar a escriure el guió de "La dolce vita", explicava que en realitat en el dialecte la paraula es refereix a les cloïsses i l'haurien escollit per comparació del so de la petxina tancant-se al de l'obturador de la càmera. Sigui com sigui, ha transcendit suficientment com perquè sigui una paraula coneguda fins i tot pels qui no hem vist la pel·lícula, com reconeix avergonyit servidor de vostès.
Federico Fellini (dreta), reconeixent a Marcello Mastroianni que
no va pensar en pactar la coartada amb Ennio Flaiano.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada