38.- Donatien-Alphonse-François

 

La majoria de persones tenim un nom de pila, però aquest personatge en tenia tres: Donatien-Alphonse-François. I el nom no era l'únic del que tenia més del compte: era de família aristocràtica i tenia de tot. Nascut a París l'any 1740, gràcies a la riquesa familiar va poder tenir una bona educació i també una bona carrera militar, arribant al grau de capità. Però com que sembla que en aquesta vida no es pot tenir tot, els problemes li van venir amb l'amor: la família el va obligar a casar-se amb una dona diferent a la que ell hauria escollit.

Il·lustració molt idealitzada del jove

Donatien-Alphonse-François.

Tot i això, tampoc us penseu que es portava malament amb la seva esposa, perquè resulta que tenien una cosa molt important en una relació que és tenir aficions comuns. El problema és que en el seu cas més que afició era un delicte: abusaven de joves prostitutes. D'acord que al París d'aquella època no hi havia paddle yoga, però també són ganes. El cas és que a en Donatien el tanquen a la presó per primera vegada als vint-i-tres anys, per unes coses que van passar en un prostíbul i que m'obligarien a canviar la qualificació d'edat d'això que esteu llegint, però ja podeu comptar que l'has de fer molt grossa perquè considerin que t'has passat en un bordell de la França del segle XVIII.  Així va començar una constant en la vida d'en Donatien, tant el tema de les prostitutes com el de passar per les presons. Per entremig, ell anava fent punta al llapis, tant per les múltiples obres que va deixar escrites com per les amants que anava col·leccionant. La seva obra escrita eren novel·les on bàsicament es descrivien actes sexuals que haurien escandalitzat la mateixa família Montsolís de "Nissaga de poder". 

Gravat juraria que més realista
del Donatien més madur.

Va arribar el dia que en Donatien va ser condemnat a mort per maltractaments a prostitutes, però va aconseguir escapar a Itàlia gràcies a l'ajuda d'una amant. Que casualment era cunyada seva. Ah, i també abadessa d'un convent. Us he comentat que en Donatien tenia avantpassats Borbons? No sé per què m'hi vingut al cap ara... Bé, al gra: que arruinant totes les cases d'apostes, en Donatien no va morir ni executat ni de sífilis, sinó als setanta-quatre anys ben tranquil. Això sí, a la presó. I després de casar-se amb una nena de tretze anys...

Només vint anys després de la mort d'en Donatien, entrava una nova paraula al diccionari. És la que es refereix al qui gaudeix sexualment del patiment dels altres: sàdic. I és que en Donatien-Alphonse-François, aristocràtic tot ell, era més conegut pel títol nobiliari de Marquès de SADE.

Si hagués tingut un Executive MBA,
seria el Marquès d'Esade?

37.- Jules

Realment, no sé si en Jules
hauria triomfat als judicis
presentant-s'hi així...

La genètica no ho és tot: l'entorn on ens criem també té un paper molt important en convertir-nos en una persona o una altra. La feina dels pares pot ser un factor determinant, sigui per continuar el seu camí o, tot el contrari, per veure que se'n vol prendre un que vagi ben lluny. Doncs bé, a en Jules li van passar les dues coses alhora. Resulta que ell va néixer l'1 d'agost de 1838 a Tolosa de Llenguadoc. El seu pare era un artista de circ expert en acrobàcies que quan es va retirar va obrir un gimnàs. Així que, d'entrada, en Jules va escollir una carrera tan antipòdica a la del seu progenitor com anar-se'n a estudiar dret. Al final, però, l'herència genètica el devia acabar cridant perquè es va incorporar a un circ parisenc. I, la veritat, se li donava més que bé. De seguida va dedicar-s'hi de ple i es va especialitzar en fer salts d'un trapezi a un altre, amb exercicis que mai ningú havia fet abans. La forma física l'acompanyava: tenia un tren superior que ni el Talgo que va a París. En Jules va causar sensació, actuant arreu d'Europa, Barcelona inclosa. Fixeu-vos com es va fer de famós que el 1867 li van dedicar una cançó, titulada "L'atrevit jove del trapezi volador". I per antiga que sigui, al llarg dels anys l'han versionada molts artistes, Bruce Springsteen inclòs.

Malauradament, en Jules va morir poc després que li composessin aquesta cançó, quan tenia 32 anys. Sembla ser que la causa va ser la verola. Però el seu llegat va anar més enllà de la pista de circ: va innovar tant que fins i tot es va fer cosir un uniforme especial. La principal característica és que era una roba ben cenyida, més per un tema de seguretat durant les actuacions que no pas per presumir: allà dalt més val evitar que se t'enganxi la tela on no toca. Aquesta peça es va popularitzar ràpidament entre acròbates i gimnastes perquè era ben pràctica. I probablement sapigueu de seguida a què em refereixo s us dic que el cognom d'en Jules era LÉOTARD. 

Tot i que en català "leotards" no està recollit pel DIEC i n'hauríem
de dir "mitges", a l'ésAdir sí que ens deixen fer-ho servir.

36.- Constantí

Podria ser la portada d'un disc de regueton, però són
en Constantí i son germà a punt per sortir a fer mal.

En Constantí va néixer al segle IX a la ciutat grega de Tessalònica. Tenia tal facilitat pels idiomes que el van enviar a convertir infidels més enllà del Caucas, el que vindria a ser la Rússia que queda per sobre dels països de ronda prèvia de l'Eurocopa, l'Azerbaidjan, Armènia i tal. Ho va petar de tal manera, aconseguint més conversions que l'Ibex-35 en un grup de joventuts socialistes, que el va fitxar el príncep de Moràvia. Que sí, sona a país tan inventant com Azerbaidjan, però us juro que en aquella època era com si ara et fitxés el Bayern: sabies que a Europa ningú se't posaria gaire xulesc. Total, que en Constantí i el seu germà Metodi, que com veieu no tindrien molts problemes per triar nom a Instagram, se'n van anar directes a convèncer eslaus com si portessin la corbata verda de la immobiliària aquella. El tema és que, ja us he dit que en Ciril dominava més les llengües que un italià a Salou, però això només li valia per xerrar. Allà la gent no en tenia ni idea de llegir grec ni llatí, que és com estaven els textos bíblics. Suposo que, davant d'aquesta situació, la majoria de nosaltres pensaria, doncs se'ls ensenya, no? Doncs en Constantí no és un paio que vulgui perdre hores de beure fent classes i corregint exàmens, no. El molt boig preferia perdre hores de beure fent una cosa encara més rocambolesca: inventar-se un alfabet nou i traduir-hi tots els textos perquè aquella penya se l'aprengués i ho flipés molt fort. I així és com va inventar l'alfabet GLAGOLÍTIC. Us sona? Doncs senyal que tan bona pensada no va ser.

Encara que sembli sortit d'Star Trek,
aquest és l'alfabet glagolític.

I és que qui va triomfar en realitat va ser un deixeble d'en Constantí, Climent d'Ohrid, que és qui es va inventar les lletres que surten a les pel·lícules on els dolents són soviètics. Però el molt burro, en comptes de passar a la història, va preferir batejar el seu alfabet, el bo, amb el nom del seu mestre. Però ens falta un detall: en Constantí, que amb el temps es convertiria en sant, va canviar-se el nom poc abans de morir, passant a dir-se Ciril. Per això, ara sí, aquestes lletres inventades pel seu deixeble són les que avui coneixem com a alfabet CIRÍL·LIC.

Associem el ciríl·lic al rus, però, simplificant-ho
molt, són les majúscules de l'alfabet grec.

 

35.- John de Glasgow

Els AC/DC són un dels grups musicals més coneguts d'Austràlia, tot i que els seus fundadors, els germans Young, en realitat havien nascut a Escòcia. No van ser els primers a fer aquest mateix viatge transocèanic: l'any 1807 en John va néixer a Glasgow. Sense res a veure amb el món del rock, més per motius històrics que per afinitats musicals, en John era fill d'un industrial adinerat. Això li va permetre una bona escola i una posterior carrera acadèmica que va aprofitar estudiant química i medicina. Als 28 anys, però, és quan va fer el salt cap a Escòcia, on va fer de professor universitari i també va entrar en política. Dues obligacions que no li van impedir organitzar la primera expedició que travessaria Austràlia, de sud a nord. Científicament va ser un fet important, però no sé si ho podríem qualificar com a èxit: dels dinou homes que hi van participar, només en va sobreviure un. En John, direu? No no, ell s'havia quedat a casa, només els havia enviat, perquè després us sembli que això del Glovo és un mal del nostre temps. S'ha de dir que els australians no li tenen en compte: mentre aquells valents maldaven per sobreviure en la salvatjor australiana, en John va ser un dels dos àrbitres en un partit de futbol que es considera el predecessor del futbol australià, que és com una varietat estranya de rugbi en un camp ovalat que juguen allà baix, no fos cas que els animals fossin l'única cosa estranya d'aquell país. Amb tot, no sé si va ser el karma, en John tampoc va tenir una vida gaire més llarga: va morir als 38 anys, camí de Nova Zelanda. Hi anava a declarar com a testimoni en el judici d'un capità que havia enverinat la dona. La premsa de l'època comentava que en John estava delicat de salut per fer tantes coses com feia.

En John, el típic hipster del segle XIX.

Probablement, ara us estigueu preguntant de quina de les activitats d'aquest polifacètic personatge en surt alguna paraula que avui dia fem servir. Doncs la veritat és que de cap d'elles. Resulta que en John tenia un amic botànic, el doctor Ferdinand Mueller. Aquest va descobrir un nou gènere de plantes i va decidir batejar-lo amb el cognom del seu amic. Aquestes plantes són famoses perquè treuen una nou molt bona i, com que en John de cognom es deia Macadam, són les que coneixem com a nous de MACADÀMIA. I jo tota la vida pensant que era un país d'aquests d'Eurovisió... Com a curiositat, el doctor Mueller va batejar un altre gènere de plantes en honor a un altre amic seu, William Guilfoile, però com que després van renyir va incorporar les guilfoilies a un altre gènere.

Aquest és l'aspecte de les nous de macadàmia fora d'un gelat.