46.- Una gossa

Al segle XIV, en Dragos era un noble de Maramures, una regió situada al nord de l'actual Romania. No sabem exactament on ni quan va néixer, però sí que li agradava lluitar contra els mongols que freqüentment amenaçaven de conquerir i saquejar aquelles terres. Seguint les ordres del rei Lluís I d'Hongria, va aconseguir fer retrocedir els invasors fins a l'altra banda del riu Dnièster, a l'actual Ucraïna. Un altre hobby que li agradava practicar a en Dragos era caçar urs, uns enormes bous salvatges que despertaven tanta afició entre els aristòcrates com en Dragos que avui dia ja estan extingits. Els urs, no els aristòcrates... Doncs bé, segons explica una llegenda, en una d'aquestes caceres d'urs, la gossa de caça preferida d'en Dragos va resultar ferida per les banyes de l'ur. Tot i això, el va continuar empaitant, però quan la bèstia va creuar un riu, la gossa malferida va ser incapaç de travessar-lo, morint ofegada. En Dragos va aconseguir matar l'animal, que també havia rebut les mossegades de la fidel companya del noble, però la pèrdua li va provocar una profunda pena. En homenatge a la gossa va decidir batejar aquell riu amb el nom de la mascota.

Monument que reprodueix la cacera llegendària d'en Dragos.

Com a recompensa pel seu ajut militar contra els mongols, el rei Lluís I havia donat a en Dragos les terres on va transcórrer aquesta cacera, nomenant-lo príncep. Generós o no, el cas és que als hongaresos els convenia que hi hagués un altre estat per davant que exercís com a mur de contenció contra les constants incursions dels mongols. Aquell principat va rebre el nom del riu que hi passava i amb els anys s'ha convertit en un estat amb el mateix nom. La gossa es deia Molda aquest és el país que coneixem com a MOLDÀVIA. Llàstima que el ca no es digués Firulais, perquè Firulaisia ho petaria bastant, ni que fos a la prèvia de l'Eurocopa. Els moldaus recorden encara avui aquesta llegenda, però curiosament al seu escut la representen amb un ur, no amb la pobra gossa. 

Al mig de l'escut hi podeu veure el cap de l'ur,
però mola més el d'Andorra, que hi tenen dues vaques.

També és cert que hi ha una versió menys divertida que diu que Moldàvia i el riu Molda deurien el nom  a la paraula eslava "mold", que significa un arbre prou freqüent a la zona com és l'avet. Però no podem confirmar ni una cosa ni l'altra i la llegenda segons la qual Moldàvia seria un epònim que prové d'un animal de companyia és encara ben popular per aquelles terres.

La Juno no té res a veure amb aquesta història,
però també és una gossa i és preciosa *_*.

45.- Quint

El representant africà a la nostra llista d'epònims té poc a veure amb sabanes i safaris: en realitat es tracta d'uns dels pares del Cristianisme que va viure entre els segles I i II dC. Al llarg de l'època romana es van aconseguir grans avenços, però ja us dic ara que amb els noms s'hi miraven més aviat poc: era ben típic anomenar els fills per ordre, així que seria lògic pensar que en Quint devia tenir quatre germans grans, però de segon nom en Quint es deia Septimus, així que no sé si és que els seus pares eren de lletres o què passava. El que sí se sap del cert és que en Quint va néixer a Cartago, a l'actual Tunísia.

Gravat on veiem que en Quint era el primer
(a embolicar-se la manta al cap per treballar).

Després d'exercir com a prevere a Cartago durant molts anys, va acabar emigrant a Roma, on el clergat local el va rebre més aviat malament. Això el va rebotar fins al punt que es va fer montanista, que no vol dir que fos un fan de la Miley Cyrus quan sortia al Disney Channel, sinó que defensava fins a l'extrem una vida pura, preparant-se per un imminent retorn de Jesucrist que a la vegada seria l'Apocalipsi. Tant en la seva primera etapa més ortodoxa com en aquesta darrera, on seria considerat un heretge, en Quint va escriure un fotimer d'obres amb una prosa molt elaborada on s'oposava fermament a la filosofia. Diuen que va ser el primer cristià a l'utilitzar el concepte de "trinitat" i es creu que va morir a la seva Cartago natal, quan tenia pels volts de 60 anys.

Teatre romà de Cartago, és probable que
l'autopista del fons sigui posterior.

I ara saltem fins a l'Espanya del segle XVII, sota el regnat de Felip IV. Amb la modernitat pròpia dels períodes que semblen acompanyar els reis amb aquest nom, resulta que es va posar de moda llegir les obres d'en Quint. Els més saberuts de la intel·lectualitat espanyola es reunien per llegir i discutir els continguts dels textos. Aquestes xerrades on tothom sabia de tot van adoptar el nom pel qual era més conegut en Quint, sabeu quin era? TERTUL·LIÀ, d'aquí que les turres que ens donen cada matí per les ràdios es diguin tertúlies. Hi ha qui diu que això de Tertul·lià li venia perquè tenia una prosa tan florida que el feia tres vegades millor que Marc Tul·li Ciceró, és a dir TER TULI, però no m'atreviria a confirmar-ho.

Llavors, podríem parlar d'Infratul·lis?

44.- Gioacchino

Nascut a la ciutat italiana de Pesaro el 1792, en Gioacchino es va criar en una família a qui potser no li hauria sortit especialment a compte empadronar-se a Andorra, però que sí era molt rica artísticament. El pare, en Giuseppe, era el trompetista d'una banda local, mentre que la mare, l'Anna, era una soprano que, com que no sabia llegir partitures, s'ho aprenia tot de memòria. I fixeu-vos si s'estimaven que, meravelles de l'amor, en Gioacchino va néixer només 4 mesos després del casament, en comptes dels 9 habituals.

Vista general de Pesaro que en res s'assembla
a la que devia veure en Gioacchino.

Amb aquest entorn, és lògic que en Gioacchino ja mamés música de bon principi, així que no devia ser cap sorpresa que s'hi acabés dedicant. El que passa és que, a més, se li donava especialment bé: als 14 anys va entrar al Liceu de Bolonya, on sobretot el van influir les composicions dels autors del classicisme austríac, com Mozart i Haydn. Això va fer que després a l'hora de composar ell tingués un punt diferent a la resta de compositors italians. Com a autor, en Gioacchino va triomfar al món de l'òpera, amb obres que encara avui coneixem tots. Però als 37 anys, per motius que mai s'han acabat d'aclarir, va decidir retirar-se de l'àmbit operístic. La música havia entrat de ple en el romanticisme i potser les noves modes no el convencien, però a mi em fa l'efecte que potser, simplement, l'omplien més altres aspectes de la vida. I és que en Gioacchino va viure fins als 76 anys i era conegut pel seu gran amor als plaers de la vida, els gastronòmics per damunt de qualssevol altres. I és que no només li agradava menjar banquets exagerats, sinó que també tenia prou curiositat culinària com per crear i recopilar receptes de la seva collita. I, com probablement podreu endevinar, no eren precisament receptes ni healthy ni veggie ni res que s'hi assembli.

"Que només fas servir pasta integral d'espelta perquè és més...?
Si no m'hagués d'aixecar, t'empassaves el bastó, a veure si es d'espelta també!"

Una de les receptes d'en Gioacchino que més èxit van tenir van ser uns macarrons que farcia amb un dels seus ingredients preferits: el foie. I encara que la idea va tenir molt bona acollida, la feinada que era anar farcint macarró per macarró va fer que a la majoria de cuines adoptessin la pensada d'una manera més pràctica: canviant els macarrons per una pasta més gran com són els canelons. És per això que, avui dia, als canelons de foie se'ls anomena canelons a la ROSSINI, doncs aquest era el cognom del nostre Gioacchino, autor d'òperes com "Guillem Tell" i "El barber de Sevilla".

I aquest era l'altre epònim dels canelons que us
vaig prometre al parlar del senyor Béchameil.