47.- El Magnífic

Ben ric i demanant, 
sembla La Caixa.

El coneixien com El Magnífic i el cert és que la seva imatge ho era, encara que no necessàriament en el sentit més positiu. A la cara hi destacaven un nas enorme, ben prominent, i una barbeta blanca. Algunes vegades tenia un caràcter desconfiat i garrepa, mentre que d'altres era amable i solidari. Fos com fos, sempre era ben ric, per molt que tirant la vista enrere lamentés haver-se perdut l'amor per centrar-se en el comerç. Tot plegat ho explicava amb un marcat accent venecià.

Però el que més cridava l'atenció d'aquest Magnífic era la seva vestimenta: s'embolcallava amb una capa negra, però la resta de la roba era d'un vermell ben llampant, gipó i pantalons. Un gipó és un tipus de camisa medieval molt cenyida al tors. I uns pantalons... Bé, això tothom sap què és, no? Doncs si en dieu pantalons és, en gran part, gràcies al Magnífic: ell és qui va popularitzar aquesta peça fins al punt de donar-li el nom, ja que es deia PANTALEONE. Una altra cosa és que fos un personatge real...

Pantaleone, també conegut com El Magnífic, és un dels protagonistes de la "Commedia dell'arte", una sèrie de representacions teatrals populars que es feien als estats italians del segle XVI repetint sempre els mateixos personatges en diferents situacions. Com que caricaturitzava els comerciants venecians de l'època, no només vestia seguint el seu estil, sinó que hi havia una intenció en el nom de Pantaleó. Per una banda, Sant Pantaleó era un dels sants protectors de la ciutat dels canals, de l'altra, als venecians els deien "pianta-leone" per la mania que tenien de plantar a tot arreu la imatge del lleó de Sant Marc. Quan la peça de roba es va popularitzar, a nosaltres ens va arribar la paraula pantalons del francès, que al seu torn l'havien pres de l'italià.

Els pantalons van triomfar pràcticament arreu.
Que no és el mateix que a tot arreu.