48.- Una dona russa

28 de gener de 1931. Ningú sap que en uns mesos s'instaurarà la II República. Al teatre Victòria de Barcelona és nit d'estrena. Es tracta de l'opereta de debut de Pablo Sorozábal, un compositor donostiarra de 33 anys. Les seves aspiracions musicals són molt més grans, de composar obres simfòniques, però sarsueles i operetes suposen un èxit rere l'altre a les cartelleres prerepublicanes i la gent ens hem de guanyar la vida d'alguna manera.

Avui dia diríem que l'estrena d'aquella opereta va obtenir "mixed reviews". S'aplaudia especialment la part musical, les cançons van calar. Però el llibret, la part més argumental, fluixejava. Era un contratemps que sabia especialment greu, ja que l'estrena havia arribat gairebé un any més tard del previst a causa de les pròrrogues de la sarsuela anterior, "El cantar del arriero". Expliquen que va ser el comentari d'un netejabotes el que va fer que Sorozábal identifiqués el problema en el segon acte. Així ho va fer saber a l'autor del llibret, el madrileny Emilio González del Castillo, i entre els dos van reescriure aquest segon acte. Quan les representacions van incloure aquests canvis, deu dies després de l'estrena, l'obra sí va aconseguir un èxit total.

Us haig de confessar que soc un gran aficionat a certa sarsuela.

I de què anava l'obra? Doncs a veure, l'argument tampoc és que fos res de l'altra món, una història d'amor, el que passa és que se situava ni més ni menys que a la Rússia de la revolució bolxevic. Un dels bolxevics s'havia de debatre entre servir a la causa o sotmetre's a l'amor per la dona que estimava, membre de la família imperial. Dins de la popularització que va aconseguir l'obra, va triomfar especialment el calçat que portava aquesta dona russa i moltes dones demanaven als sabaters que els fessin unes botes iguals, altes fins a mitja cama. És per això que aquestes botes van passar a ser conegudes amb el nom del personatge, que era també el títol de l'opereta: KATIUSKA. Bé, en realitat, com que "Katiuska" ja estava registrat, el títol complet era "Katiuska, la dona russa", però podeu comptar que el nom popular era Katiuska a seques.

Unes katiuskes esperant a veure quan el Molina
diu que hi haurà bassals on saltar.

Que a les botes d'aigua se'ls digui katiuskes és un fenomen que només tenim aquí, ja que tampoc és que sarsueles i operetes fessin gires mundials. Però, curiosament, al Regne Unit també són un epònim: en diuen "Wellington boots" perquè qui les va popularitzar va ser el primer Duc de Wellington (1769-1852).

El Duc de Wellington amb les seves katiuskes...
Bé, si sou britànics, amb les seves wellingtons.