17.- Adolphe

La vida del nostre protagonista d'avui va ser un despropòsit des de bon principi. Tot i que pel títol haureu endevinat que es deia Adolphe, els seus pares en realitat el van batejar com a Antoine-Joseph. Això sí, a casa de sempre li van dir Adolphe. Per què? Doncs jo què sé, humor de principis del segle XIX. En canvi, sí que em consta que havia de fer història sí o sí, perquè mireu que li'n van arribar a passar coses de petit, que abans de la majoria d'edat ja no el voldria cap mútua:

- Va caure d'una alçada de tres pisos, picant de cap contra una pedra, que no es podia ni aixecar, el nano.

- Es va empassar una agulla. 

- Es va intoxicar de tot de coses envernissades que hi havia a la seva habitació. 

- Això la primera vegada, perquè la segona vegada que es va intoxicar va ser directament de beure aigua enverinada.

- Es va cremar en una explosió.

- I alguna cosa en devia aprendre, perquè la segona vegada que es va cremar no va ser en una explosió, sinó que va caure sobre la paella que hi havia al foc. No, la paella a sobre d'ell no, ell a sobre la paella. Jo què sé, ja esteu veient que alguna cosa no feia contacte aquí...

- Potser per evitar més cremades, va caure al riu. Gairebé s'hi ofega.

- I, finalment, encara li van encertar el cap d'un cop de pedra.

Amb tot aquest historial, potser sí que a casa li deien Adolphe, però al veïnat el coneixien com "el fantasma", no perquè presumís de res, sinó perquè ningú es podia creure que encara fos viu, una mica com ens passa amb l'Antonio Gala.

Amb tants incidents, ja podria haver quedat
una mica menys guapo el malparit, no?

El cas és que, lluny d'espantar l'Adolphe, cap d'aquestes circumstàncies el va seduir a canviar d'aires i es va quedar al seu poble natal, potser per evitar temptar encara més la sort, potser perquè el nom era divertidíssim: Dinant, a Bèlgica. Jo no sé que hi fa el Puigdemont a Waterloo podent ser a Dinant. 

- Ei, Puigdemont, on ets?

- Dinant, a Bèlgica?

- No, però a on?

- Dinant!

- Bé, ja et truco quan estiguis.

- No...

Perdoneu. El cas és que el negoci dels pares de l'Alphonse era una botiga d'instruments musicals i ell es va quedar a continuar l'ofici familiar. Però, potser per distingir-se, que ja sabeu com són els jóvens, va començar a inventar instruments nous. I lluny de travessar-se amb una baqueta o tallar-se amb una corda de guitarra, els seus invents van triomfar tant com perquè, ara sí, acabés anant a parar a París, on va obrir botiga pròpia. De tots els instruments que va inventar, va decidir posar-li el seu nom al que més ho va petar: el saxofon, perquè ell es deia Adolphe SAX. Així que, ja ho sabeu, cada vegada que us feu algú gràcies a la melodia calentona d'un saxofon, agraïu-ho a aquell nen que no s'acabava de morir mai. Tot i que la malastrugança tampoc el va abandonar mai, perquè al final va morir arruïnat i acusat de robar patents als 79 anys.

Amb la infantesa que va tenir, crec que aquest vídeo és el millor homenatge que li podíem fer.

16.- Erno

L’any 1944, un enginyer aeronàutic i una escriptora van tenir un fill a Budapest, la capital d’Hongria. Li van posar Erno i ell va estudiar arquitectura, tot i que del que va exercir va ser de professor d’interiorisme, a la Universitat d'Arts i Disseny Moholy-Nagy.

A ell li flipaven molt les il·lustracions d’Escher, un artista holandès conegut per dibuixos d’escales que mai s’acaben i edificis amb perspectives impossibles. De manera que, ratllat amb aquests temes, va començar a pensar un exercici per motivar els seus alumnes a pensar en la distribució de l’espai, ja que el moviment tridimensional sovint és una cosa que costa bastant d’imaginar, i sinó proveu de pujar un sofà de quatre places per les escales d'un pis de l'Eixample. 

Així són les il·lustracions d'Escher, les quals reconeixereu
com a clara inspiració de les obres de les Glòries.

L'Erno tenia la idea molt clara, però li costava molt de construir-la. Va provar de tot, mecanismes, gomes elàstiques… Res. Molta teoria però la pràctica se li resistia, segur que Quique Setién l'entendria. El cas és que l'Erno, totalment encallat i traient fum per les temples, va decidir baixar a prendre la fresca. I aquí és on va ser clau viure a Budapest i no a Premià, perquè en comptes de la N-II i la via del tren el que es va trobar Danubi. Observant com l'aigua fluïa sobre les pedres, el seu cervell va lligar caps i va trobar la solució al problema que el tenia tan capficat. Va pujar corrents a casa sa mare, va començar a provar amb fustes, gomes i clips... I, efectivament, el mecanisme funcionava! Però servia per al que ell volia? Li va costar molt desxifrar-ho, però quan ho va aconseguir, se’n va anar cap a patentar-ho com a “Buvos kocka”. 

Comercialitzar l'invent va ser bastant difícil, tres anys li va costar: el 1979 un comercial li diu que, si li deixa distribuir-lo, li portarà l’invent a una fira de joguines a Nuremberg on segur que serà un èxit. Això sí, li recomana canviar el nom del producte, segurament perquè això de "Buvos kocka" sona molt bé per vendre segons quin producte a un polígon i de nit, però per vendre-ho com a joguina, doncs no tant. Com segur que domineu l'hongarès, sabeu perfectament que "Buvos kocka" significa "cub màgic", però el comercial li va sembla que es vendria més com "el cub de l'Erno", tenint en compte que, de cognom, el nostre amic Erno es deia RUBIK.

Aquesta és la cara que li va quedar a l'Erno quan li van
dir que els mojitos no anaven inclosos amb l'acreditació.

15.- Rafael

Com a disfressa improvisada a última hora,
potser té un passi, però no em negareu que
és una mica THE AVENGERS MAL.

Hi ha una dita / broma d'avi que diu que els de Bilbao neixen on volen. Doncs en Rafael va decidir néixer a Bilbao mateix, el 23 de maig de 1892. Però és que a sobre va néixer en una família bastant potent, els Moreno. Son pare va arribar a alcalde i el seu tiet avi era l'escriptor Miguel de Unamuno, que és com us explicaré els fets de la vida del Rafael, de Unamuno (i fins aquí les bromes d'avi).

Podria semblar que una família així ja predisposava el Rafael a convertir-se en algú important, un fet que podria confirmar que el nano comencés la carrera de dret. El que passa és que al primer curs va fer una mica com un equipament cultural amb la pandèmia: suspendre-ho tot. Així que, vist el resultat, el Rafael va decidir que era millor canviar lleugerament d'àmbit professional i es va fer futbolista. I potser per oblidar-se de la seva curta trajectòria com a advocat, no ho va fer com a defensa, sinó com a davanter. Sent de Bilbao, va tenir la sort de jugar i triomfar a l'Athletic Club, el que seria l'únic club de la seva reeixida carrera. Realment, a primer cop d'ull, resultava sorprenent que un noi amb tan mal físic com per a què l'haguessin rebutjat al servei militar fos l'ídol de l'afició que era. Les cròniques, però, diuen que ho suplia sent més llest que la gana i, de fet, els resultats l'avalen: va guanyar quatre Copes del Rei. De Lliga, cap ni una, però també és veritat que en aquell temps la Lliga era com avui dia els food trucks bé de preu: no existia. El Rafael es va retirar relativament jove, als 29 anys. I així com molts futbolistes passen a ser entrenadors, ell es va fer àrbitre! A més, el seu partit de debut va ser a San Mamés. No queda clar, però, si la seva idea com a col·legiat era continuar ajudant l'equip del seu cor, perquè el seu pas pel món de l'arbitratge va ser més curt que una República Catalana: als 30 anys d'edat, Rafael Moreno va agafar el tifus amb el resultat mèdic de quedar-se pajaritu. Tot i això, el seu esperit golejador (80 gols en 86 partits) va quedar a la memòria dels aficionats fins al punt que avui en dia el sobrenom de Rafael Moreno és com es coneix al màxim golejador de la Lliga: PITXITXI.

I és que la dèria pel futbol del Rafael Moreno li venia de molt abans de deixar la carrera de dreta, de ben petit que es passava hores jugant al carrer. I era tan bo que jugava amb nens més grans, els quals, de veure'l tan petitó corrent per allà al mig, li deien "pitxitxi", el malnom que li va quedar per sempre i que en euskera és una paraula infantil i carinyosa per referir-se a un gatet.

Aquí potser imposa més, però tingueu en compte
que feia 1'54m, menys que la Shakira.

15

14.- Rudolf

Què us sembla quin flow posant? Ni el
Bill Murray a "Lost in translation", tu.

En Theodor i l’Elise eren dos bavaresos que vivien a París. El 18 de març de 1858 van tenir un fill i, malgrat que enlloc ha quedat documentat de quin color tenia el nas al néixer, el cas és que van decidir batejar-lo com a Rudolf. Però la infantesa parisenca del Rudolf va quedar estroncada quan als seus dotze anys va esclatar la guerra franco-prussiana. Això significa que a França ser alemany passava a estar més mal vist que portar un nen diabètic a la fàbrica de Kinder, així que tota la família del Rudolf va decidir exiliar-se a Londres. No seria el darrer destí del nostre protagonista. Resulta que, per molt que la família fos d'origen bavarès, en Rudolf parlava l'alemany com en Ferran Adrià el català, així que se'n va anar a aprendre l'idioma a Augsburg, ciutat bavaresa amb una història que es remunta a l'època romana. I esclar, d'estar-se a Alemanya, passa el que passa, que els jovent és molt influenciable i el nano va decidir que volia ser enginyer, que dintre de tot almenys t'assegura acabar tenint un cotxe molt millor que si optes per produir xucrut. Així que en Rudolf es va apuntar a l'escola industrial. El que passa és que, un cop graduat, se'n va tornar a París, que devia fer temps que no voltava. A la capital francesa va començar de seguida a crear patents, especialment en l'àmbit del motor. Intentant millorar la típica màquina de vapor de l'època, va inventar motors que anaven amb oli de palma, amb oli de cacauet... Vaja, que molta enginyeria, però al final del dia en Rudolf feia la mateixa olor que el xurrero. Potser per això, o més aviat perquè era més barat, va acabar decidint-se pel petroli. Sí, heu llegit bé: el petroli era més barat que els olis. Això ens demostra que el segle XIX era bastant diferent i que, buscant l'estalvi, en Rudolf a banda d'alemany nascut a França potser també tenia una mica de català.

Potser fins ara la d'en Rudolf us hagi semblat una història prou normal, fins i tot tranquil·la. Malauradament, té un final tràgic i misteriós. Quan tenia 55 anys, aquest enginyer inquiet va decidir embarcar-se cap a Londres des de Bèlgica. Sabem que a les 22h se'n va anar al camarot a dormir, però que quan a les 6h el van anar a llevar, ja no hi era. Ni al camarot ni enlloc més del vaixell. Van haver de passar 10 dies perquè trobessin el seu cadàver surant al mar... Però encara avui està pendent d'aclarir què va passar. Accident? Suïcidi? O fins i tot un complot de l'espionatge industrial alemany que patia per la competència que els feien els seus motors de petroli?

Perquè resulta que aquests motors que va inventar en Rudolf funcionaven tan bé i són tan importants encara avui dia que fins i tot fem servir els seu nom per identificar els cotxes que l'utilitzen. I és que, en Rudolf, de cognom es deia DIESEL.

A veure, no tinc ni idea de què coi és aquest motor, però les
 metadades diuen que és Diesel i lliure de drets, així que us el mengeu.

13.- Joseph de Londres

En Joseph va fer molt per la higiene
de tots nosaltres, una mica al contrari
que les seves curres quan menjava sopa.

Poca broma amb el Joseph, que el consideren el pare de la cirurgia moderna. Nascut l'any 1827 al barri londinenc de West Ham, el tema científic ja el devia mamar de ben petit, perquè era fill d'un òptic que feia lents de microscopi. Suposo que llavors son pare és l'avi de la cirurgia moderna, però vaja, no crec que això vulgui dir que se n'hagués de cuidar mentre el Joseph treballava.

El cas és que, entre tenir a casa un ambient procliu a la ciència i que al segle XIX els adolescents no tenien internet a l'habitació, en Joseph va estudiar  matemàtica, alemany, botànica, arts i medicina. Un currículum impressionant, però ja us dic jo que al Fortnite seria el primer a caure. Fixeu-vos si estava obsessionat amb la ciència que, quan es va casar amb l'Agnes, de viatge de noces se la va emportar a visitar hospitals i universitats mèdiques durant tres mesos. També us dic que aquí el Tinder va estar bé, perquè l'Agnes també li seguia el rotllo, que durant tota la vida va ser la seva ajudant de laboratori.

Però a la lluna de mel en Joseph es va adonar d'una cosa: als quiròfans s'hi moria massa gent. I això que en aquell temps se seguia l'última moda en higiene, que era airejar bé les cambres, allà operant amb l'airet a la cara. Això va coincidir amb la públicació d'una important teoria per part del nostre amic (malgrat francès) Louis Pasteur: que les malalties eren culpa d'unes bestioletes petites i desagradables. El Pablo Motos no, els gèrmens. En Joseph va prendre'n nota i va proposar una sèrie de pràctiques boges com desinfectar ferides, rentar-se les mans i utilitzar antisèptics en general, el molt animal. La gent va començar a morir-se bastant menys i en Joseph va acabar supervisant les operacions dels reis d’Anglaterra. No devia ser republicà, llàstima.

I ara posem-hi emoció i saltem a l'altra banda de l'Atlàntic per saludar un altre Joseph. Es tracta del doctor Joseph Lawrence de Sant Louis, Missouri. El paio era més versàtil que el Sergi Roberto amb una navalla suïssa: l'any 1879 desenvolupa un líquid que tant et serveix per netejar el terra com per curar la gonorrea. Exacte, el mateix he pensat jo, un somni fet realitat. Doncs us voleu creure que no es va fer d'or? Almenys no fins que quaranta anys després algú va observar que aquest líquid també anava de conya per combatre el mal alè. Això sí, no? El terra fet un fàstic i els baixos criant moixernons, però almenys poder compartir ascensor, esclar que sí. Flipo amb la penya: es va vendre tant que la companyia del Joseph Lawrence va passar de valer 115.000€ a 8.000.000€ (els càlculs els he actualitzat jo amb el conversor de Google, no és que l'home fos un precog de les divises monetàries).

I què hi fan aquí aquestes històries aparentment inconnexes? Doncs que com que aquest líquid miraculós era antisèptic, el doctor Joseph Lawrence havia decidit batejar-ne la fórmula amb el nom del principal impulsor dels antisèptics, un homenatge al doctor Joseph Lister. I és per això que avui en dia, una altra cosa no, però fins i tot els més sants us podeu haver ficat a la boca un glop de LISTERINE.

A veure, que, a efectes pràctics, la ratafia compleix les mateixes funcions,
però és cert que no està tan ben vist tenir-la a l'armariet del bany.