Ω.- I fins aquí!

 Aquesta és la darrera entrada del blog, moltes gràcies als qui hagueu dedicat qualsevol part del vostre temps a llegir les històries que hi he anat recollint. Els epònims aquí compilats són una selecció ben subjectiva dels que m'han semblat més interessants. Com és lògic, n'hi ha molt més, però no tots tenen, segons el meu parer, històries igual d'atractives. L'Alzheimer i el Parkinson són malalties que malauradament tots coneixem i que també són epònims, però hi ha poc més a explicar més enllà que duen el nom dels qui les van identificar, els doctors Aloysius Alzheimer i James Parkinson. També passa amb d'altres potser menys evidents, com el daltonisme i la salmonel·losi, descobriments dels doctors John Dalton i Daniel Elmer Salmon. 

O és que potser us pensàveu que el daltonisme
venia d'aquests famosos germans amb camises vermelles?

També m'he centrat en epònims que produissin paraules que tots utilitzem, de manera que els d'altres idiomes els he hagut de descartar encara que tinguessin bones històries. És el cas de poubelle, la paraula que fan servir els francesos per referir-se a les papereres. En realitat és un mot popularitzat al segle XIX quan el prefecte de la regió del Sena, Eugène Poubelle, va instaurar per primer cop l'ús obligatori dels cubells d'escombraries a la ciutat de París, d'aquí que els parisencs els bategessin sorneguerament com a "poubelles". En anglès, per la seva banda, als ossets de peluix els diuen "Teddy bear". El nom prové ni més ni menys d'un president dels Estats Units, Theodore Roosevelt, conegut com a Teddy molt a desgrat seu. L'any 1902, durant una cacera organitzada pel governador de l'estat de Mississippi, gairebé tots els participants tenien ja una peça menys Roosevelt, de manera que els acompanyants del president van capturar un os negre perquè ell el pogués matar. Roosevelt, però, els va recriminar la manca d'esportivitat de l'acció i es va negar a disparar-lo (tot i que els va manar que el matessin igualment perquè l'animal deixés de patir, mare meva com el devien haver lligat, pobre). L'anècdota va trascendir a la premsa i molts dibuixants van caricaturitzar l'escena, amb il·lustracions que cada vegada feien l'os més petit i adorable. És aquella imatge la que Morris Michton va utilitzar per dissenyar el típic osset de peluix que tots coneixem, tot un èxit comercial. Roosevelt va donar el seu vistiplau perquè es vengués com a "Teddy's bear", perdent el genitiu amb el temps.

Costa pensar que abans del 1902
no hi havia ossets de peluix!

Però cap de les històries que us he explicat fins ara és la que em va fer agafar afició per aquest tema dels epònims. Aquesta és l'última que us explicaré i és la següent. Tot va començar quan, llegint un article en anglès, em vaig trobar amb un verb que no em sonava haver vist mai: bowdlerize. Vindria a significar eufemitzar, per entendre'ns: si m'exclamo dient "cordons" tots sabeu que en cap cas estic expressant la meva admiració cap a un sistema concret per refermar el calçat, sinó que més aviat estic evitant utilitzar una altra paraula molt més forta. Doncs bé, "bowdlerize" ve del metge anglès Thomas Bowdler, nascut l'any 1754. L'home recordava amb afecte quan, de petit, son pare li llegia les obres de Shakespeare, així que quan es va retirar de la pràctica de la medicina, un bon dia va decidir dedicar temps a recuperar-les i llegir-les per ell mateix. Però el que es va trobar el va deixar garratibat: assassinats, suïcidis, prostitutes... Res a veure amb el Shakespeare que li explicava el pare! Així que va descobrir que quan era petit el seu pare se saltava els trossos més truculents. Aquesta revelació la va combinar amb un esperit emprenedor que faria les delícies de la Cecot: va agafar i va reescriure les obres de Shakespeare fent-ne una versió per a tots els públics. Aquesta edició ho va petar especialment entre el públic més religiós i es va convertir en un gran èxit editorial. Tant, que Thomas Bowdler, metge de professió, ha passat a la història per fer una versió recatada de Shakespeare que ha donat lloc a una nova paraula de la llengua anglesa, bowdlerize, que podríem dir, per exemple, que és el que feia Disney a l'adaptar els contes dels germans Grimm.

I fins aquí! Aquest és el final del blog, tot i que internet és com és i aquí romandrà per a tot aquell qui el trobi. Tant de bo alguna editorial ho trobés suficientment interessant com per publicar-ho en format físic, però de moment no soc Thomas Bowdler. 

Gràcies de nou i fins sempre!

50.- Daniel

En Daniel va néixer als Països Baixos, encara que més endavant adoptaria la nacionalitat mexicana. Però més interessant que el passaport que dugués a la butxaca és el que va inventar en Daniel. Es tractava d'una ruleta de casino. La que tots coneixem consta de trenta-set espais numerats, divuit de vermells i divuit de negres, a més del zero de color verd. Mentre es fa girar, s'hi llança una boleta que acabarà aturant-se en un número o altre, oi? Doncs en Daniel hi va incorporar un canvi: una mena de raïls per on queia la boleta seguint sempre la mateixa trajectòria. Aquesta modificació permetia arribar a calcular on cauria. Això és important perquè permetia vendre l'artilugi com un joc d'habilitat en comptes d'un joc d'atzar, la qual cosa legalment permet tenir-lo a més llocs. És el mateix motiu pel qual avui dia tants bars tenen màquines escurabutxaques: com que és l'usuari qui fa aturar els diferents rodets representa que no és atzar.

Aquest és el disseny de ruleta del Daniel, fusió entre
el Casino de Barcelona i els tobogans d'Illa Fantasia.

El cas és que en Daniel va anar voltant Europa amb el seu invent. El primer lloc on el va estrenar era un hotel d'Aachen, el 1933, però aquest any i Alemanya eren una mala combinació per a un jueu com ell, de manera que se'n va haver de tornar a casa. La ruleta d'en Daniel es va instal·lar amb gran èxit als casinos de Noordwijk, Scheveningen i Zandvoord. I també a Ostende, Bèlgica. Però potser us pregunteu com podem parlar d'èxit amb una ruleta on els jugadors ho tenen relativament fàcil per endevinar on caurà la boleta, però és que l'enginy del Daniel tenia un botonet secret que no constava en la documentació de l'oficina de patents. Si el croupier el premia, la velocitat de rotació de la ruleta s'accelerava lleugerament, fent que els càlculs dels jugadors se n'anessin en orris i, en conseqüència, provocant importants guanys al casino. Aquesta trampa es va acabar descobrint i en Daniel va haver de fugir dels Països Baixos. On podia anar? Doncs com que parlava castellà, que era mig mexicà, va baixar cap a Espanya. A la Segona República els jocs d'atzar estaven totalment prohibits, però recordeu que la seva ruleta era un joc d'habilitat...

El primer objectiu d'en Daniel va ser Catalunya, però no va aconseguir que els polítics catalans li fessin massa cas, així que se'n va anar a Madrid, segurament perquè és la terra de la llibertat on pots prendre't unes canyes i no trobar-te amb el teu ex. Allà els polítics li van fer una mica més de cas, també perquè els va convèncer amb uns rellotges d'or. El consell de ministres es va comprometre a tractar l'autorització de la ruleta, però en Daniel, que continuava fent contactes, es va passar de llest i va estrenar la ruleta abans que això passés, al Gran Casino de Donostia. Quan va córrer la veu, la mateixa nit, el casino es va clausurar. Però en Daniel era tossut de mena i, a força d'insistir, va aconseguir-ho: es va autoritzar la instal·lació de la seva ruleta... Encara que en un lloc bastant més apartat: l'Hotel Formentor de Pollensa, a Mallorca. Tenint en compte que a Euskadi només havia durat una nit, podríem dir que a les Balears li va anar millor: va durar 10 dies. I és que la intervenció política en tot plegat aixecava suspicàcies en l'oposició, fins al punt que, quan en Daniel es va donar per vençut i se'n va tornar a casa, es va venjar revelant-ho tot, el que va convertir-se en un escàndol polític. La història de trampes i suborns es va fer tan pública que el nom de la màquina es va convertir en sinònim d'il·legalitat. I és que el nom d'aquesta ruleta era STRAPERLO. D'aquí sortirien més endavant, durant el franquisme, les anomenades mercaderies d'estraperlo i els estraperlistes.

La mida de la lletra deixa clar a quina estrena volien donar importància, 
però no em digueu que no és intrigant això dels "Thés Danzantes".

Tindríeu tota la raó en discutir-me que estraperlo sigui un epònim, ja que en realitat és una marca comercial (i n'hi ha moltes altres que s'han convertit en paraules, com les vambes o el velcro). Però si analitzem d'on ve el nom de la marca, hi trobarem el nom dels seus creadors: en Daniel de cognom es deia STRAuss i el seu soci, un italoholandès, Joachim PERLOwitz. Curiosament, en això també hi ha una altra versió, on el soci es diu Joachim PERle i la part final de la marca ve del nom de la dona del Daniel, Frieda LOwann. Sigui com sigui, queda clar que eren tots uns peces.

49.- Un gegant

El nostre protagonista va néixer a l'Àfrica en un any indeterminat. Era tan gros i pelut que la mare va morir al part, tot i que segurament la generositat capil·lar del nadó no hi tingués tant a veure com la seva mida descomunal. Estem parlant que el van alletar vaques que ell mateix agafava amb les mans. Era una criatura amb tanta gana que l'havien d'encadenar al bressol no fos cas que acabés menjant-se el mobiliari de casa.

En aquesta fotografia en HD podeu comprovar
que això que us dic de les vaques és ben cert.

De més gran, el seu pare el va enviar a estudiar a França, on el nostre gegant coneixeria el seu gran amic Panurgi. Plegats, viurien aventures que els durien a viatjar per illes remotes a la recerca de l'ampolla divina, una odissea que en realitat els farà descobrir que, a la vida, del que més s'ha de beure és del coneixement.

El gegant durant la seva època de model
per a Ágatha Ruiz de la Prada.

Malauradament, tota aquesta història és fictícia. La va escriure l'escriptor renaixentista francès François Rabelais al segle XVI. En concret, es tracta d'una col·lecció de cinc llibres de molt èxit a l'època, publicant-se el darrer quan l'autor ja havia mort. Avançant-se a Star Wars, l'ordre amb el qual es van publicar difereix de l'ordre de la història: el primer en aparèixer va ser el segon, escrit com la seqüela d'un llibre anònim preexistent. Com que ho va petar, llavors el que va fer Rabelais és reescriure el primer a la seva manera. A partir d'aquí ja va ser tot més normal i va escriure els tres darrers per ordre. Això sí, amb problemes amb la censura, tant per les crítiques a l'església i l'ensenyament d'aquells temps com per un humor bastant groller i escatològic gens reticent a utilitzar males paraules. De fet, François Rabelais signava amb el pseudònim Alcofribas Nasier, un anagrama del seu nom real.

François Rabelais amb cara de demanar-te
un euro que no és per droga, és per agafar el tren.

I què té a veure tota aquesta història amb els epònims? Doncs bé, la característica principal del gegant protagonista era una fam tan immensa com ell. Al llarg dels llibres, Rabelais descriu amb humor els banquets excessius amb els quals el seu personatge intentava apaivagar tanta gana. Aquest gegant es deia PANTAGRUEL, d'aquí que avui utilitzem l'adjectiu pantagruèlic per referir-nos a tiberis especialment generosos. De fet, és un d'aquells adjectius que gairebé només fem servir per una sola cosa, a veure si coneixeu gaire coses intempestives a part de les hores. El nom de Pantagruel, per cert, Rabelais el va agafar combinant l'àrab "gruel", assedegat, i el grec "panta", com tot. El motiu és que el personatge neix en un context de sequera i representa que està tan afamat i assedegat com els boscos i rius de l'Àfrica imaginària on neix.

48.- Una dona russa

28 de gener de 1931. Ningú sap que en uns mesos s'instaurarà la II República. Al teatre Victòria de Barcelona és nit d'estrena. Es tracta de l'opereta de debut de Pablo Sorozábal, un compositor donostiarra de 33 anys. Les seves aspiracions musicals són molt més grans, de composar obres simfòniques, però sarsueles i operetes suposen un èxit rere l'altre a les cartelleres prerepublicanes i la gent ens hem de guanyar la vida d'alguna manera.

Avui dia diríem que l'estrena d'aquella opereta va obtenir "mixed reviews". S'aplaudia especialment la part musical, les cançons van calar. Però el llibret, la part més argumental, fluixejava. Era un contratemps que sabia especialment greu, ja que l'estrena havia arribat gairebé un any més tard del previst a causa de les pròrrogues de la sarsuela anterior, "El cantar del arriero". Expliquen que va ser el comentari d'un netejabotes el que va fer que Sorozábal identifiqués el problema en el segon acte. Així ho va fer saber a l'autor del llibret, el madrileny Emilio González del Castillo, i entre els dos van reescriure aquest segon acte. Quan les representacions van incloure aquests canvis, deu dies després de l'estrena, l'obra sí va aconseguir un èxit total.

Us haig de confessar que soc un gran aficionat a certa sarsuela.

I de què anava l'obra? Doncs a veure, l'argument tampoc és que fos res de l'altra món, una història d'amor, el que passa és que se situava ni més ni menys que a la Rússia de la revolució bolxevic. Un dels bolxevics s'havia de debatre entre servir a la causa o sotmetre's a l'amor per la dona que estimava, membre de la família imperial. Dins de la popularització que va aconseguir l'obra, va triomfar especialment el calçat que portava aquesta dona russa i moltes dones demanaven als sabaters que els fessin unes botes iguals, altes fins a mitja cama. És per això que aquestes botes van passar a ser conegudes amb el nom del personatge, que era també el títol de l'opereta: KATIUSKA. Bé, en realitat, com que "Katiuska" ja estava registrat, el títol complet era "Katiuska, la dona russa", però podeu comptar que el nom popular era Katiuska a seques.

Unes katiuskes esperant a veure quan el Molina
diu que hi haurà bassals on saltar.

Que a les botes d'aigua se'ls digui katiuskes és un fenomen que només tenim aquí, ja que tampoc és que sarsueles i operetes fessin gires mundials. Però, curiosament, al Regne Unit també són un epònim: en diuen "Wellington boots" perquè qui les va popularitzar va ser el primer Duc de Wellington (1769-1852).

El Duc de Wellington amb les seves katiuskes...
Bé, si sou britànics, amb les seves wellingtons.

47.- El Magnífic

Ben ric i demanant, 
sembla La Caixa.

El coneixien com El Magnífic i el cert és que la seva imatge ho era, encara que no necessàriament en el sentit més positiu. A la cara hi destacaven un nas enorme, ben prominent, i una barbeta blanca. Algunes vegades tenia un caràcter desconfiat i garrepa, mentre que d'altres era amable i solidari. Fos com fos, sempre era ben ric, per molt que tirant la vista enrere lamentés haver-se perdut l'amor per centrar-se en el comerç. Tot plegat ho explicava amb un marcat accent venecià.

Però el que més cridava l'atenció d'aquest Magnífic era la seva vestimenta: s'embolcallava amb una capa negra, però la resta de la roba era d'un vermell ben llampant, gipó i pantalons. Un gipó és un tipus de camisa medieval molt cenyida al tors. I uns pantalons... Bé, això tothom sap què és, no? Doncs si en dieu pantalons és, en gran part, gràcies al Magnífic: ell és qui va popularitzar aquesta peça fins al punt de donar-li el nom, ja que es deia PANTALEONE. Una altra cosa és que fos un personatge real...

Pantaleone, també conegut com El Magnífic, és un dels protagonistes de la "Commedia dell'arte", una sèrie de representacions teatrals populars que es feien als estats italians del segle XVI repetint sempre els mateixos personatges en diferents situacions. Com que caricaturitzava els comerciants venecians de l'època, no només vestia seguint el seu estil, sinó que hi havia una intenció en el nom de Pantaleó. Per una banda, Sant Pantaleó era un dels sants protectors de la ciutat dels canals, de l'altra, als venecians els deien "pianta-leone" per la mania que tenien de plantar a tot arreu la imatge del lleó de Sant Marc. Quan la peça de roba es va popularitzar, a nosaltres ens va arribar la paraula pantalons del francès, que al seu torn l'havien pres de l'italià.

Els pantalons van triomfar pràcticament arreu.
Que no és el mateix que a tot arreu.

46.- Una gossa

Al segle XIV, en Dragos era un noble de Maramures, una regió situada al nord de l'actual Romania. No sabem exactament on ni quan va néixer, però sí que li agradava lluitar contra els mongols que freqüentment amenaçaven de conquerir i saquejar aquelles terres. Seguint les ordres del rei Lluís I d'Hongria, va aconseguir fer retrocedir els invasors fins a l'altra banda del riu Dnièster, a l'actual Ucraïna. Un altre hobby que li agradava practicar a en Dragos era caçar urs, uns enormes bous salvatges que despertaven tanta afició entre els aristòcrates com en Dragos que avui dia ja estan extingits. Els urs, no els aristòcrates... Doncs bé, segons explica una llegenda, en una d'aquestes caceres d'urs, la gossa de caça preferida d'en Dragos va resultar ferida per les banyes de l'ur. Tot i això, el va continuar empaitant, però quan la bèstia va creuar un riu, la gossa malferida va ser incapaç de travessar-lo, morint ofegada. En Dragos va aconseguir matar l'animal, que també havia rebut les mossegades de la fidel companya del noble, però la pèrdua li va provocar una profunda pena. En homenatge a la gossa va decidir batejar aquell riu amb el nom de la mascota.

Monument que reprodueix la cacera llegendària d'en Dragos.

Com a recompensa pel seu ajut militar contra els mongols, el rei Lluís I havia donat a en Dragos les terres on va transcórrer aquesta cacera, nomenant-lo príncep. Generós o no, el cas és que als hongaresos els convenia que hi hagués un altre estat per davant que exercís com a mur de contenció contra les constants incursions dels mongols. Aquell principat va rebre el nom del riu que hi passava i amb els anys s'ha convertit en un estat amb el mateix nom. La gossa es deia Molda aquest és el país que coneixem com a MOLDÀVIA. Llàstima que el ca no es digués Firulais, perquè Firulaisia ho petaria bastant, ni que fos a la prèvia de l'Eurocopa. Els moldaus recorden encara avui aquesta llegenda, però curiosament al seu escut la representen amb un ur, no amb la pobra gossa. 

Al mig de l'escut hi podeu veure el cap de l'ur,
però mola més el d'Andorra, que hi tenen dues vaques.

També és cert que hi ha una versió menys divertida que diu que Moldàvia i el riu Molda deurien el nom  a la paraula eslava "mold", que significa un arbre prou freqüent a la zona com és l'avet. Però no podem confirmar ni una cosa ni l'altra i la llegenda segons la qual Moldàvia seria un epònim que prové d'un animal de companyia és encara ben popular per aquelles terres.

La Juno no té res a veure amb aquesta història,
però també és una gossa i és preciosa *_*.

45.- Quint

El representant africà a la nostra llista d'epònims té poc a veure amb sabanes i safaris: en realitat es tracta d'uns dels pares del Cristianisme que va viure entre els segles I i II dC. Al llarg de l'època romana es van aconseguir grans avenços, però ja us dic ara que amb els noms s'hi miraven més aviat poc: era ben típic anomenar els fills per ordre, així que seria lògic pensar que en Quint devia tenir quatre germans grans, però de segon nom en Quint es deia Septimus, així que no sé si és que els seus pares eren de lletres o què passava. El que sí se sap del cert és que en Quint va néixer a Cartago, a l'actual Tunísia.

Gravat on veiem que en Quint era el primer
(a embolicar-se la manta al cap per treballar).

Després d'exercir com a prevere a Cartago durant molts anys, va acabar emigrant a Roma, on el clergat local el va rebre més aviat malament. Això el va rebotar fins al punt que es va fer montanista, que no vol dir que fos un fan de la Miley Cyrus quan sortia al Disney Channel, sinó que defensava fins a l'extrem una vida pura, preparant-se per un imminent retorn de Jesucrist que a la vegada seria l'Apocalipsi. Tant en la seva primera etapa més ortodoxa com en aquesta darrera, on seria considerat un heretge, en Quint va escriure un fotimer d'obres amb una prosa molt elaborada on s'oposava fermament a la filosofia. Diuen que va ser el primer cristià a l'utilitzar el concepte de "trinitat" i es creu que va morir a la seva Cartago natal, quan tenia pels volts de 60 anys.

Teatre romà de Cartago, és probable que
l'autopista del fons sigui posterior.

I ara saltem fins a l'Espanya del segle XVII, sota el regnat de Felip IV. Amb la modernitat pròpia dels períodes que semblen acompanyar els reis amb aquest nom, resulta que es va posar de moda llegir les obres d'en Quint. Els més saberuts de la intel·lectualitat espanyola es reunien per llegir i discutir els continguts dels textos. Aquestes xerrades on tothom sabia de tot van adoptar el nom pel qual era més conegut en Quint, sabeu quin era? TERTUL·LIÀ, d'aquí que les turres que ens donen cada matí per les ràdios es diguin tertúlies. Hi ha qui diu que això de Tertul·lià li venia perquè tenia una prosa tan florida que el feia tres vegades millor que Marc Tul·li Ciceró, és a dir TER TULI, però no m'atreviria a confirmar-ho.

Llavors, podríem parlar d'Infratul·lis?