43.- Vital

En Vital va néixer el 25 de maig de 1839 a Chambon-sur-Dolore, un diminut poble francès de 155 habitants que es troba a l'oest de Lió. De ben petitó va començar a fer carrera religiosa: als 13 anys va ingressar a la cartoixa de Vallbona, que es troba a la vora d'Avinyó i on el seu oncle era el prior. Hi va estudiar dos anys, però l'estricte sistema de vida dels cartoixans era massa exigent per la seva salut més aviat fràgil. Així que va canviar d'oncle i se'n va anar a seguir-ne un altre que marxava de missioner a Algèria, llavors colònia francesa.

Mossèn de finals del segle XIX o hipster de principis del XXI?

A Algèria, en Vital i el seu oncle es van ocupar d'un orfenat a la ciutat de Misserghin, província d'Orà i que ens quedaria baixant tot recte des de Múrcia. Els francesos tenien per costum quedar-se les millors terres d'Algèria i aquest orfenat tampoc era una excepció: fins a trenta-cinc hectàrees de vinya hi van arribar a plantar! En Vital era qui s'encarregava d'aquestes tasques, ja que a casa seva havia après a cuidar arbres i plantes. De fet, va fer portar un munt d'arbres fruiters i plantes ornamentals que fins llavors mai havien arrelat al país nord-africà.

Això tan tranquil és l'actual Ajuntament de Misserghin,
però s'hauria de veure un dia de ple municipal...

Però el principal assoliment d'en Vital va arribar quan un dia inconcret entre el 1892 i el 1900 va voler fer un experiment. Va agafar pol·len de les flors d'un taronger amarg i el va utilitzar per fecundar les flors d'un mandariner. Quan van donar fruit, en va recollir les llavors i les va plantar. D'aquí en va sortir un nou arbre que va trigar dos anys a donar una nova fruita que va fer les delícies dels nens de l'orfenat. 

Aquesta nova fruita es va acabar popularitzant arreu del Mediterrani. No va ser fins el 1929, vint-i-cinc anys després de la mort d'en Vital que va rebre el seu nom. El que passa és que Vital era el nom amb el qual l'havien batejat, però se'l va canviar en fer-se religiós: el coneixien com el pare Clément, per això aquestes mandarines dolces de pell fina i sense llavor són les que avui coneixem com a CLEMENTINES, en el seu honor.

A mi m'agraden, però quan apareixen a la fruiteria
encara avui em deprimeixen perquè = tornar a l'escola.

42.- Antoine

Tot i que feia més coses que una navalla suïssa, l'Antoine era ben francès. Va néixer el 12 d'agost de 1737 a Mondidier, al nord de París, i era el més petit dels cinc germans d'una família benestant. Als 13 anys va començar a treballar d'aprenent a la farmàcia del poble, de la qual se n'acabava de fer càrrec un cosí llunyà. I ho devia fer prou bé perquè, cinc anys després, el va recomanar perquè anés a treballar a una farmàcia de París.

Mireu si va ser important que té una estàtua
davant la facultat de Farmàcia de París.

L'Antoine, però, el que volia era obrir la seva pròpia farmàcia. Però per això feien falta uns diners que no tenia, així que es va allistar a l'exèrcit, però no com a soldat, sinó com a farmacèutic, que els feien molta falta amb tanta guerra. De fet, l'enemic el va arribar a capturar cinc vegades, però en veure que es dedicava a curar i no a matar sempre l'acabaven alliberant. I de quin enemic estem parlant? Doncs en aquell moment França combatia la Guerra dels Set Anys contra Prússia, que vindria a ser l'actual Alemanya. A terres alemanyes l'Antoine hi va poder aprendre moltes coses, especialment la química. Com que hi tenia facilitat, els prussians se'l van voler quedar, però ell va preferir tornar a casa.

Després de la guerra, l'Antoine va fer un munt de coses: escriure tractats sobre com fer el pa que serien la base de la famosa forneria francesa, va desenvolupar la tècnica per extreure sucre de la remolatxa, va defensar el fred com a sistema de conservació de la carn... Com veieu, tot bastant relacionat amb el menjar. Es va convertir en una persona tan important que fins i tot el rei Lluís XVI el va voler tenir a la cort, la qual cosa després la revolució el faria una mica sospitós de ser favorable a l'antic règim, però va aconseguir continuar lligat al nou estat republicà: primer com a responsable de la conservació dels aliments de l'exèrcit, després a l'època napoleònica com a inspector general del servei de salut. En aquest darrer període va convèncer l'exèrcit d'adoptar la vacuna contra la verola. 

Parmentier oferint certa flor
a Lluís XVI i Maria Antonieta. 

Però pel que més va ser conegut l'Antoine és per una de les coses que va aprendre en la seva estada a Alemanya. Un dels costums prussians que més frapaven als francesos era el de menjar patates, un tubercle que a la resta d'Europa no es menjava pràcticament ningú. Però l'Antoine va veure que tenia molts avantatges: fàcil de cultivar i ple de nutrients, podia servir per combatre la fam. Feina va tenir per convèncer els francesos que les patates eren comestibles: és notable quan va posar una flor de patata a la solapa del rei Lluís XVI i als cabells de Maria Antonieta. Entre els seus intents per fer-los veure les bondats de la patata hi ha la recepta per fer pa amb farina de patata. Els cuiners que van animar-se a provar de fer receptes amb patata van considerar que la manera més elegant i gustosa era a partir de fer-ne cremes i purés, acompanyaments que van tenir molt d'èxit. ¿I sabeu com van batejar aquestes receptes de purés finolis que encara avui podeu trobar a molts restaurants? Doncs en honor del corcó que insistia en fer-nos menjar patates: PARMENTIER, ja que aquest era el cognom de l'Antoine.

Un parmentier amb carn i ben gratinadet.

41.- Karl

Apolda és una ciutat del centre d'Alemanya. Hi viuen 22.184 persones i, què voleu que us digui, té història perquè s'hi pot visitar una església del segle XII i l'Ajuntament és renaixentista, però tampoc és com per anar-hi expressament, eh? El que passa és que és on va néixer, viure i morir en Karl, el protagonista d'aquest epònim.

En Karl va néixer el 2 de gener de 1834 i es va dedicar a un ofici que us pot semblar tan avorrit com en realitat ho era de perillós: recaptador d'impostos. Era més que freqüent trobar-se amb lladres que pretenien fer-se amb la recaptació, de manera que es va posar a rumiar una manera de guanyar seguretat en el transcurs de la seva feina. Com que en Karl també s'encarregava de la gossera del poble, va pensar que un bon gos que l'acompanyés podia fer que els atracadors s'ho pensessin dues vegades. Però no n'hi havia cap que imposés prou. Així que va decidir que el crearia ell.

La plaça del mercat d'Apolda. Però tampoc us penseu que sempre hi fa tan bon dia.

Agafant com a referència el gos pastor de Turíngia, una raça local, el va començar a encreuar amb altres races de gossos carnissers, que sona una mica gore però en realitat el que feien era arrossegar els carros de la carn. Després hi va afegir races angleses com el llebrer i el Terrier de Manchester, més per un tema d'aspecte que una altra cosa. Així, va aconseguir un gos guardià de caràcter dominant i d'aspecte ferotge i esvelt. Els primers lladres que se'ls van ensopegar van sortir-ne prou escaldats com perquè de seguida corregués la veu que a aquells gossos era millor no buscar-los les pessigolles perquè tenien molt males puces. En Karl va batejar la nova raça com a Terrier de Turíngia, tot i que pels seus atributs també es va guanyar el nom de Polizeilicher Soldatenhund, que és la manera que tenen els alemanys de dir "gos soldat policial". 

Quan en Karl va morir, el 9 de juny de 1894, la raça va continuar-se criant perquè era realment efectiva en les tasques de vigilància. Quatre anys després va rebre el reconeixement oficial de raça, però això va comportar un canvi de nom: van registrar-la amb el cognom d'en Karl, aquell recaptador fart que el robessin que va decidir crear-la. I és que el nom complet d'en Karl no era altre que Karl Friedrich Louis DOBERMANN.

Ara que per fi està prohibit retallar-los les orelles, aquesta més
afable és la imatge d'un dobermann que s'hauria d'instaurar.

40.- Mercè

L'Esteve Fontfreda era el fill del farmacèutic de Tortellà, un municipi de la Garrotxa a mig camí entre Olot i Besalú. L'any 1902 son pare el va fer anar a estudiar enginyeria industrial a Alemanya. Després d'un periple que també el portaria al Regne Unit i a França, l'Esteve va tornar a Tortellà el 1914 per endegar-hi una fàbrica de teixits, un àmbit on la família ja hi tenia tradició. En aquell moment acabava d'esclatar la Primera Guerra Mundial i per Tortellà arribaven sovint refugiats que fugien de França. D'alguna manera o altra, aquest fet va ser crucial, tot i que hi ha diferents versions sobre de quina en va ser la manera concreta. Hi ha qui diu que l'Esteve va observar que aquests francesos utilitzaven un calçat mai vist aquí a casa nostra. També que alguns d'aquests refugiats eren sabaters i li van ensenyar les tècniques que utilitzaven per fer-se les espardenyes. I fins i tot que la resistència francesa hauria fet caure un avió enemic prop de Tortellà i que l'Esteve es va inspirar en el fusellatge de l'aparell. Fos com fos, el cas és que l'Esteve i la seva flamant fàbrica de teixits es van posar a treballar en un nou tipus de calçat. La clau era la utilització de soles de goma per substituir l'espart, un material incòmode en zones més aviat humides com pot ser la Garrotxa. El resultat va ser un èxit: la gran majoria d'espanyols van acabar calçant sabates fabricades a can Fontfreda, especialment les classes baixes i rurals, però també els militars.

Vista idíl·lica de Tortellà que realment crida a calçar-se unes bones sabates.

Als anys 40 els fills de l'Esteve, en Joan i en Lluís van continuar el negoci familiar amb molts bons resultats: entre 1950 i 1970 van fabricar tretze milions de sabates. I tan bones devien ser que als anys 60 eren típiques entre els moviments antifranquistes d'estudiants, però a la vegada també el dictador Franco se les posava per anar a caçar. Aquesta etapa d'esplendor es va acabar amb l'arribada de les vambes, però les de Tortellà són encara avui unes sabates conegudes que és probable que hagueu portat alguna vegada, perquè encara es venen. Que com es diuen? Aquí és on entra la Mercè.

L'Esteve Fontfreda venia sabates i duien el seu cognom, ja el sabeu. És a principi dels 40, quan els seus fills passen a fer-se càrrec de l'empresa, que milloren la tècnica de fabricació creant un nou model, utilitzant goma reciclada de rodes de camió aplicant-hi nous processos que les fan encara més impermeables. Pare i fills decideixen batejar aquesta sabata revolucionària amb el nom de la mare, la Mercè, però utilitzant un diminutiu gallec molt popular en aquell moment, perquè era el títol d'una obra de teatre de gran èxit escrita per Adolfo Torrado. Es tracta de CHIRUCA.

Aquest és un dels models de Chiruca més recents, 
així que no crec que fossin les que duia Franco.

39.- William

En William va néixer el 20 de desembre de 1848 a Connecticut, al nord-est dels Estats Units. Tot i que va ser capaç de construir un petit imperi des de zero, ja veureu que el motiu que l'ha fet perdurar fins als nostres dies és ben casual.

Resulta que en William tenia una gran habilitat per fer pastissos, fins al punt que va veure que s'hi podia guanyar la vida. Així que, no sé d'on va treure els diners, però als 23 anys va comprar la sucursal d'una fleca, l'Old Baking Company, i va crear la seva pròpia pastisseria. Va ser un èxit: eren pastissos però es venien com a xurros. Fins i tot els restaurants n'hi compraven, per poder-los incloure a les cartes.

Tot això passava a Bridgeport, que és la ciutat més poblada de
Connecticut però té racons com aquest far tan pintoresc.

En William va morir l'any 1903, als 55 anys, però l'empresa pastissera que havia fundat va continuar creixent sota la direcció del seu fill. Fixeu-vos que al 1905 el seu poble encara no tenia electricitat i va ser la seva companyia la qui va fer-hi construir la primera planta elèctrica per tenir energia. A principis dels anys 20 produïen la barbaritat de 50.000 pastissos al dia, amb una flota pròpia de 200 camions per distribuir-los. De fet, l'empresa va tancar el 1958, però el 2016 la van reobrir seguint les receptes originals, així que avui dia encara podem comprar aquells pastissos d'en William que feien feliços per igual a clients i productors d'insulina.

Els pastissos d'en William eren aquestes típiques coques
estatunidenques de fruita: les feia de poma, de cireres i de nabius.

Però ja us he avançat que no és per això que us parlo d'en William. Almenys, no directament pels pastissos. Entre els primers clients que van gaudir de les seves receptes hi havia els estudiants de les escoles properes a la pastisseria original. Evidentment, els encantava menjar-se els pastissos, però sabeu què feien després? En William servia els pastissos amb unes plates de llauna que nois i noies després feien servir per jugar, llançant-se-les els uns als altres. El joc prendria especial popularitat a la Universitat de Yale, que està relativament a prop allà, fins al punt que el 1948 un altre emprenedor es decidiria a fabricar aquells discos expressament per jugar-hi, sense haver-te de menjar el pastís primer. A mi em sembla perdre's la meitat de la diversió, però la joguina va ser un èxit. El seu creador, Walter Frederick Morrison va decidir conservar el nom amb el qual els qui jugaven advertien els vianants que una d'aquestes plates anava en la seva direcció. El mateix nom que tenia la companyia de pastissos i que era el cognom d'en William: Frisbie.

Així d'aerodinàmiques eren les plates
originals dels pastissos d'en William.